Una vivenda bioclimàtica és aquella que tan sols pel seu disseny arquitectònic, sense necessitat de tecnologia, tendeix a refrescar-se per si mateixa durant l’estiu i a escalfar-se per si mateixa durant el hivern.
L’arquitectura bioclimàtica ha de ser un pilar fonamental pel disseny de les noves edificacions; el color de les façanes, orientacions de l’edifici, materials, sistemes solars passius... contribueixen a un estalvi d’energia que és suplert pel propi sol. Això significa un estalvi econòmic en electricitat per l’usuari, a més d’una reducció del consum energètic per vivenda.
Però a més, fora bo acompanyar tot això amb zones verdes, carrils bici, amb una eficient i correcta gestió de residus per reduir el impacte visual i d’olor dels contenidors, utilitzar llums de baix consum per il·luminar la ciutat durant la nit, emprar biocombustibles pels serveis de transport interurbà, incentivar a la gent per l’ús del transport públic, jugar amb l’amplada dels carrers... Això és el podria denominar com a urbanisme sostenible, és a dir, la capacitat d’organització i ordenació de la ciutat de manera que aquesta sigui pràctica pels seus usuaris, però també respectuosa amb el problema energètic i medi ambiental que tenim.
Parlar sobre arquitectura bioclimàtica i urbanisme sostenible no és divagar sobre una idea per reduir consums energètics, només cal investigar una mica per trobar exemples reals que aprofiten aquests dos conceptes. Els pobles andalusos es caracteritzen per tenir carrers estrets que impedeixen l’entrada de sol, de manera que aquests resten amb ombra i així es conserven més frescos; també es típic en aquests pobles el color blanc de les façanes amb la intenció de reflectir els rajos de sol (el color blanc té la capacitat de reflectir el sol, mentre que el color negre l’absorbeix amb molta facilitat); a Saragossa s’ha dissenyar un barri als afores de la ciutat anomenat Valdespartera segons paràmetres purament bioclimàtics i sostenibles; a alguns pobles de la Costa Daurada com Cambrils i Salou s’ha apostat per contenidors selectius enterrats al terra, de manera que s’eviten males olors, és redueix el impacte estètic i són de major capacitat.
PD: És molt curiós que fa més de mil anys enrere ja existia algun tipus d’exemple de ciutat basada en aquests dos conceptes exposats; la llàstima és que no hàgim seguit aplicant aquests conceptes. Un d'aquests exemples fou el poble Bonito Cañón de Chaco, situat a Nova Mèxic (Estats Units), fou construït l’any 1000 d.C.. Està orientat cap al sud per aprofitar directament els rajos del sol, la distribució ascendent de les cases és per evitar la projecció d’ombres de les cases del davant i la distribució en semicercle permet aprofitar les primeres i darreres hores de sol del dia. Actualment només es conserven les seves runes. (La il·lustració correspon al llibre Cases i modes de vida dels aborígens americans de Lewis Morgan).
L’arquitectura bioclimàtica ha de ser un pilar fonamental pel disseny de les noves edificacions; el color de les façanes, orientacions de l’edifici, materials, sistemes solars passius... contribueixen a un estalvi d’energia que és suplert pel propi sol. Això significa un estalvi econòmic en electricitat per l’usuari, a més d’una reducció del consum energètic per vivenda.
Però a més, fora bo acompanyar tot això amb zones verdes, carrils bici, amb una eficient i correcta gestió de residus per reduir el impacte visual i d’olor dels contenidors, utilitzar llums de baix consum per il·luminar la ciutat durant la nit, emprar biocombustibles pels serveis de transport interurbà, incentivar a la gent per l’ús del transport públic, jugar amb l’amplada dels carrers... Això és el podria denominar com a urbanisme sostenible, és a dir, la capacitat d’organització i ordenació de la ciutat de manera que aquesta sigui pràctica pels seus usuaris, però també respectuosa amb el problema energètic i medi ambiental que tenim.
Parlar sobre arquitectura bioclimàtica i urbanisme sostenible no és divagar sobre una idea per reduir consums energètics, només cal investigar una mica per trobar exemples reals que aprofiten aquests dos conceptes. Els pobles andalusos es caracteritzen per tenir carrers estrets que impedeixen l’entrada de sol, de manera que aquests resten amb ombra i així es conserven més frescos; també es típic en aquests pobles el color blanc de les façanes amb la intenció de reflectir els rajos de sol (el color blanc té la capacitat de reflectir el sol, mentre que el color negre l’absorbeix amb molta facilitat); a Saragossa s’ha dissenyar un barri als afores de la ciutat anomenat Valdespartera segons paràmetres purament bioclimàtics i sostenibles; a alguns pobles de la Costa Daurada com Cambrils i Salou s’ha apostat per contenidors selectius enterrats al terra, de manera que s’eviten males olors, és redueix el impacte estètic i són de major capacitat.
PD: És molt curiós que fa més de mil anys enrere ja existia algun tipus d’exemple de ciutat basada en aquests dos conceptes exposats; la llàstima és que no hàgim seguit aplicant aquests conceptes. Un d'aquests exemples fou el poble Bonito Cañón de Chaco, situat a Nova Mèxic (Estats Units), fou construït l’any 1000 d.C.. Està orientat cap al sud per aprofitar directament els rajos del sol, la distribució ascendent de les cases és per evitar la projecció d’ombres de les cases del davant i la distribució en semicercle permet aprofitar les primeres i darreres hores de sol del dia. Actualment només es conserven les seves runes. (La il·lustració correspon al llibre Cases i modes de vida dels aborígens americans de Lewis Morgan).
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada