dimarts, 26 de juny de 2007

Arquitectura bioclimàtica i urbanisme sostenible

Una vivenda bioclimàtica és aquella que tan sols pel seu disseny arquitectònic, sense necessitat de tecnologia, tendeix a refrescar-se per si mateixa durant l’estiu i a escalfar-se per si mateixa durant el hivern.

L’arquitectura bioclimàtica ha de ser un pilar fonamental pel disseny de les noves edificacions; el color de les façanes, orientacions de l’edifici, materials, sistemes solars passius... contribueixen a un estalvi d’energia que és suplert pel propi sol. Això significa un estalvi econòmic en electricitat per l’usuari, a més d’una reducció del consum energètic per vivenda.

Però a més, fora bo acompanyar tot això amb zones verdes, carrils bici, amb una eficient i correcta gestió de residus per reduir el impacte visual i d’olor dels contenidors, utilitzar llums de baix consum per il·luminar la ciutat durant la nit, emprar biocombustibles pels serveis de transport interurbà, incentivar a la gent per l’ús del transport públic, jugar amb l’amplada dels carrers... Això és el podria denominar com a urbanisme sostenible, és a dir, la capacitat d’organització i ordenació de la ciutat de manera que aquesta sigui pràctica pels seus usuaris, però també respectuosa amb el problema energètic i medi ambiental que tenim.

Parlar sobre arquitectura bioclimàtica i urbanisme sostenible no és divagar sobre una idea per reduir consums energètics, només cal investigar una mica per trobar exemples reals que aprofiten aquests dos conceptes. Els pobles andalusos es caracteritzen per tenir carrers estrets que impedeixen l’entrada de sol, de manera que aquests resten amb ombra i així es conserven més frescos; també es típic en aquests pobles el color blanc de les façanes amb la intenció de reflectir els rajos de sol (el color blanc té la capacitat de reflectir el sol, mentre que el color negre l’absorbeix amb molta facilitat); a Saragossa s’ha dissenyar un barri als afores de la ciutat anomenat Valdespartera segons paràmetres purament bioclimàtics i sostenibles; a alguns pobles de la Costa Daurada com Cambrils i Salou s’ha apostat per contenidors selectius enterrats al terra, de manera que s’eviten males olors, és redueix el impacte estètic i són de major capacitat.

PD: És molt curiós que fa més de mil anys enrere ja existia algun tipus d’exemple de ciutat basada en aquests dos conceptes exposats; la llàstima és que no hàgim seguit aplicant aquests conceptes. Un d'aquests exemples fou el poble Bonito Cañón de Chaco, situat a Nova Mèxic (Estats Units), fou construït l’any 1000 d.C.. Està orientat cap al sud per aprofitar directament els rajos del sol, la distribució ascendent de les cases és per evitar la projecció d’ombres de les cases del davant i la distribució en semicercle permet aprofitar les primeres i darreres hores de sol del dia. Actualment només es conserven les seves runes. (La il·lustració correspon al llibre Cases i modes de vida dels aborígens americans de Lewis Morgan).

dimecres, 20 de juny de 2007

Madre Tierra (Macaco)

dimarts, 19 de juny de 2007

Les bases del futur energètic

Principals segments a considerar i desenvolupar amb la fi de frenar el canvi climàtic i trobar una solució a la problemàtica energètica:

A NIVELL TECNOLÒGIC

Investigació de tecnologies de producció (netes):
La solució al problema energètic no passa només per trobar una tecnologia eficient per produir energia, sinó que a més ha de ser respectuosa amb el medi ambient i contaminar els menys possible. És per això que cal investigar sistemes de neteja de gasos en les actuals centrals tèrmiques (principal tecnologia de producció energètica) i analitzar els diferents tipus de combinacions per aprofitar els gasos d’escapament d’alt contingut energètic (cicles combinats, cogeneració, tecnologies GICC o LFP); invertir en la recerca de la fusió nuclear (projecte ITER)...

Apostar per les energies renovables:
Actualment les energies renovables no poden satisfer la demanda actual energètica, malgrat que se’ls està assignant un potencial futur com per cobrir la demanda mundial perfectament. Dos exemples molt significatius són que per generar la demanda elèctrica domèstica és necessita una àrea excessivament gran de plaques fotovoltaiques; o per altra banda, per cobrir les necessitats tèrmiques d’aigua calenta sanitària d’ús domèstic mitjançant col·lectors solars, durant el hivern necessitarem el suport d’algun sistema energètic auxiliar per falta d'energia, en canvi, durant l’estiu tindrem un excedent energètic.
Malgrat aquestes deficiències, és necessari apostar per aquestes tecnologies perquè poden convertir-se en una gran ajuda per satisfer la demanda energètica total, a més de fer-ho d’una manera neta, és a dir, sense emetre contaminats de cap tipus, a més de ser un recurs il·limitat que no ens faltarà mai.

A NIVELL CONCEPTUAL

Diversificació energètica:
És molt important no dependre d’una sola font d’energia, perquè si aquesta falla per algun motiu, no tindrem capacitat de reacció. El combustibles fòssils són de vida limitada, els jaciments de urani es poden acabar de la mateixa manera que els de carbó, l’energia solar i l’energia eòlica depenen de paràmetres climatològics...
És per aquest motiu que no estic d’acord en substituir les central tèrmiques de carbó per les nuclears, i passar de dependre del carbó al combustible nuclear; necessitem disposar de quantes més tecnologies de producció millor a fi de diversificar els recursos energètics.

Decreixement energètic:
Possiblement el segment més important a considerar i en canvi és el més desconegut per la societat. La demanda energètica augmenta cada any perquè cada cop ens desenvolupem i ens industrialitzem més a nivell mundial; fa uns anys el principal mitjà de transport a la Xina eren les bicicletes, però poc a poc, el país més poblat de món les ha substituït pels cotxes. Cada cop tenim més vehicles, més industries, més ordinadors, més electrodomèstics... tot funciona amb energia elèctrica. El consum energètic augmenta mentre la disponibilitat de recursos energètics s’esgoten. No podem prohibir que una economia emergent com la xinesa no consumeixi l’energia necessària pel seu desenvolupament, però si podem intentar gastar només allò que realment és necessari; hem de reduir consums i ajustar-los a la disponibilitat de recursos energètics reals de manera sostenible per no hipotecar el futur.
(Us recomano la lectura de l’article Els xinesos ja no van en bicicleta, d’en Pere Blasco, gerent de la Regidoria de Medi Ambient i Sostenibilitat de l’Ajuntament de Lleida en aquests darrers quatre anys, que m’ha servit per il·lustrar aquesta idea).


Amb la finalitat d’assolir les premisses anteriors, és necessari comportaments i accions com les següents:

Augmentar eficiències i reduir emissions en el dia a dia:
Pràctiques com limitar les emissions de gasos contaminats dels cotxes, dissenyar electrodomèstics que consumeixin menys electricitat, comercialitzar exclusivament llums de baix consum, il·luminar les ciutats i monuments correctament durant la nit... No es tracta de prohibir l’ús d’aquests elements funcionals, la idea és reduir les necessitats energètiques mantenint la seva aplicació.

Bones pràctiques i conscienciació dels ciutadans:
Amb petits canvis, accions i comportaments diaris podem contribuir enormement; l’exemple més il·lustratiu és aquell anunci del Ministeri de Medi Ambient que pretenia que no s’utilitzés el vàter com a paperera, total, per unos litros más; si aquesta operació la repetim tres vegades a la setmana i la tornem a multiplicar pel número de gent que també ho fa, el número de litres malgastats és impressionant. Un altre exemple més costós d’entendre és pujar la temperatura de l’aire condicionat de 24 a 25ºC, un sol grau pot significar un gran estalvi energètic si suposem el mateix procediment anterior.
(Feu una ullada a la curiosa reflexió d’en Bernat Villarroya Garcia en el seu escrit Moda i climatització: per un retorn a la racionalitat).

Voluntat político-legislativa:
Els governs o ajuntaments són entitats que poden promoure lleis a favor dels punts esmentats anteriorment a fi de desenvolupar-les. Aplaudeixo mesures com l’ordenança municipal de Lleida que va entrar en vigor fa tot just un any i mig, la qual obliga a instal·lar sistemes de captació d’energia solar en noves edificacions segons una sèrie de condicions; les primes que s’atorguen dintre el Sistema Elèctric Espanyol a les energies renovables a fi que siguin competitives; el impuls que s’està donant al tema de la recollida selectiva de residus a la majoria dels municipis catalans o el suport en la investigació en noves tecnologies energètiques a nivell empresarial i universitari.

Considerar l’energia com un dret humà universal:
De la mateixa manera que darrerament es parla de l’aigua com un bé escàs al que tothom ha de tindre accés, probablement l’energia també s’haurà de redefinir com un dret humà universal. Quan patim algun tipus de restricció energètica com les tallades d’aigua que succeeixen a Andalusia, potser entendrem la importància del problema.

Aquests són els punts més importants que considero que cal tindre presents per afrontar la problemàtica; si els tenim clars d’avantmà serem capaços de treballar tots conjuntament, cadascú en el seu àmbit corresponent, i actuar de manera proactiva.

diumenge, 17 de juny de 2007

És l'energia nuclear l'ÚNICA solució al canvi climàtic?

Un dels principals debats existents en el panorama energètic fa referència a quina tecnologia és l’adient per garantir un correcte subministrament energètic i pal·liar el canvi climàtic; en els darrers mesos es parla molt sobre que l’energia nuclear és l’única alternativa possible per assolir aquests dos objectius.

Els pro-nuclears consideren aquesta tecnologia com la solució energètica del segle XXI atès que les reserves de la seva matèria prima són elevades, degut que la seva eficiència és alta -amb poca quantitat de la matèria primera és pot obtenir una gran energia- i perquè no emet CO2 -principal responsable del canvi climàtic-. (No s’ha de confondre la típica torre d’una central nuclear amb una xemeneia que emet fum, ja que és tracta d’una torre de refrigeració per on surt vapor d’aigua).

Deixant de banda que desenvolupar l’energia nuclear com a font energètica també pot propiciar un ús militar d’alt risc i suposant que la possibilitat d’un nou episodi com el de Txernòbil és pràcticament nul –i dic pràcticament perquè el risc cero no existeix i aquella catàstrofe va succeir perquè la tecnologia emprada era molt vella-, la principal problemàtica és la generació de residus altament radiactius de llarga vida que no poden ser eliminats. Aquests residus han de ser emmagatzemats d’una manera especial i fins al cap de milers d’anys la seva radiactivitat no s’elimina completament.

Substituir l’energia dels combustibles fòssils per l’energia nuclear és substituir l’emissió de gasos contaminats per la generació de residus nuclears, és a dir, és posar fi a un problema a canvi de generar-n’hi un de nou. No és pot vendre l’energia nuclear com la solució per posar fi al canvi climàtic, de la mateixa manera que no és pot fer apologia de les energies renovables definint-les com a suficients com per satisfer la demanda energètica actual.

Aquesta no és la manera de tractar un tema tant important i delicat com la problemàtica energètica i el canvi climàtic. La seva solució no passa per un canvi de la tecnologia de combustibles fòssils a l’energia nuclear, és molt més complex i difícil que tot això. No cal tindre en compte la diversificació i el decreixement energètic? La conciència i bones pràctiques dels ciutadans? Reduir emissions i augmentar eficiències? Investigar noves tencnologies més netes i apostar per les energies renovables?...

PD: Fa unes setmanes, la Gran Bretanya va aprovar un pla energètic pels propers anys a favor del desenvolupament de l’energia nuclear perquè segons ells era l’única manera de reduir les emissions e CO2 del país. L’ÚNICA MANERA!!! M’exalto només de sentir aquest raonament.

dijous, 14 de juny de 2007

Contes del món de l'aigua

El llibre Contes del Món de l’Aigua (Intermón Oxfam edicions) és un llibre que recull una sèrie de breus històries sobre anècdotes i situacions quotidianes de gent que viu o ha estat en països on aquest tresor líquid escasseja.

Si llegiu aquest llibre no us espereu una explicació tècnica sobre la gestió de l’aigua ni relats d’un alt nivell literari; simplement són històries, verídiques, que solsament pretenen plasmar una realitat que tot i conèixer-la ens costa d’imaginar.

Recomano el llibre a tota persona que disposi d’una tremenda sensibilitat pels drets humans per tal de copsar el sentiment que s’esmicola com gotes entre les línies dels diferents contes, ja que milers de milions de persones viuen en unes condicions pèssimes i sense accés a l’aigua, un dret humà universal. Són escrits breus, fàcils de llegir, acompanyats de boniques il·lustracions i que ens faran recordar una situació que oblidem a suma facilitat.

Si el llegiu recordeu que el Programa de Nacions Unides pel Desenvolupament (PNUD) de l’any 2006 va proposar un pla d’acció mundial amb la fi de garantir el dret a 20 litres d’aigua neta al dia per persona o que 60 litres per persona al dia és el valor de referència a satisfer per càlculs de consum d’aigua en instal·lacions domèstiques en el nostre país.
Potser nosaltres no li donem prou importància atès que amb un simple moviment de canell som capaços d’obtenir aigua neta i a la temperatura que desitgem, però milers de milions de persones (3000 milions es preveu l’any 2025) ni tan sols poden gaudir-ne del seu ús.

dimarts, 12 de juny de 2007

El túnel de l'AVE

La veritat és que no gaudeixo de prous coneixement tècnics com per determinar si el túnel de l’AVE projectat a Barcelona que passa pel cantó de la Sagrada Família pot implicar alguna conseqüència nefasta pel temple en qüestió ni quin és el millor recorregut.

Basant-me en una anàlisi comparativa, si la línia 5 del metro va provocar una catàstrofe com el del barri del Carmel, un barri amb edificis que no superen les 5 plantes, m’esgarrifa pensar què pot succeir al fer passar un túnel just pel cantó d’un monument amb les dimensions de la Sagrada Família. Només les torres del qual pesen 10 vegades més que els edificis més alts de l’Eixample, els quals disposen de més de 5 plantes d’alçada.

Estic segur que els tècnics responsables de les obres de la línea 5 al seu pas pel barri del Carmel o els del disseny del recorregut de l’AVE al seu pas per Saragossa són gent amb una bona formació i amb experiència contrastada. Partint d’aquesta premissa certa i inamovible, és necessari trobar una explicació a tots aquests accidents tan transcendentals atès que les coses no succeeixen perquè si. L’única resposta que sóc capaç de trobar és que els estudis previs geològics i de l’estat dels edificis emplaçats a sobre del lloc d’estudi no es realitzen.

Un estudi geològic és fonamental per determinar la capacitat portant del terreny, és a dir, la càrrega màxima que pot suportar sense provocar moviments de terres importants. El tipus de materials continguts en el sol varien al llarg de la seva profunditat però també a nivell horitzontal, i per tant la resistència a la deformació del terreny pot varia en qualsevol direcció.

També és fonamental analitzar l’estat de l’edifici que es veu afectat perquè les edificacions tenen un límit de caducitat. Els materials es trenquen per fatiga i al llarg del temps perden les seves propietats resistents. Per aquest motiu es realitzen obres de reforma de cases que estan apunt de caure degut a la seva edat.

Per una altra banda, no se si és una bona idea dur a terme obres tant importants com les del túnel en qüestió mentre la Sagrada Família no estigui totalment acabada. Un cop finalitzada qualsevol edificació, al cap de uns mesos sempre es produeixen petits moviment d’assentament del bloc de pisos sobre el terreny, el que provoca l’aparició d’alguna esquerda; imagineu què pot passar en un edifici d’aquestes dimensions i tan esvelt com aquest. A més, es probable que les vibracions ocasionades pel pas dels trens pugui afectar el polèmic mur-pantalla.

Estic convençut que tenim prou personal competent i un suficient desenvolupament tecnològic com per projectar un túnel per l’AVE per passar per allà on vulguem, però les coses s’han de fer bé. El risc cero no existeix, tots som humans i ens podem equivocar, però els interessos econòmics no han de contaminar ni als propis tècnics ni als polítics.

dilluns, 11 de juny de 2007

Chico Mendes

El 1994 va ser l'any en que vaig descobrir el grup mexicà Maná a través del seu disc Cuando Los Ángeles Lloran; una de les cançons que més em va agradar va ser la que dona el nom al disc, la cual parlava sobre Chico Mendes, "un defensor y un ángel de toda la Amazonía".
Al novembre del 2006, fa pocs mesos, remenant llibres en una botiga em vaig trobar casualment el llibre Senderos de Libertad, de Javier Moro. No tenia cap mena de referencia del llibre, l'autor em sonava, però la portada del llibre em va atreure força; actualment estic molt interessat en temes de cooperació i drets humans i la portada em va inspirar que la temàtica del llibre hi podria estar relacionada; la meva sorpresa fou que relatava la vida d'aquell home que Maná li havia dedicat una cançó i vaig decidir comprar-me'l.
Un cop acabat el llibre, el qual m'ha encantat, he pogut conèixer la importancia de la figura d'aquest defensor dels drets humans i del medi ambient, a més del seu comportament basat sempre en el pacifisme; és un referent a seguir per tots aquells que desitgem un món on els diners no estiguin per davant les persones ni els boscos. He indagat una mica per internet i he trobat l'existència d'un telefilm que descriu la seva vida; és titula The Burning Season (Estación Ardiente, 1994), dirigida per John Frankenheimer i interpretada per Raul Julia.
La frase del llibre: "No se cómo se le puede llamar desarrollo a algo basado en tanta destrucción" (Chico Mendes).

divendres, 8 de juny de 2007

Plou al gust de tots?

Us recomano un llibre imprescindible per entendre la problemàtica de l'aigua, es titula ¿Llueve al gusto de todos? i el seu autor és Víctor Peñas (Ed. Espasa). El llibre tracta, amb un llenguatge senzill i un to divulgatiu, sobre la problemàtica de l'aigua a Espanya que desafortunadament tant de moda i tanta crispació ha provocat darrerament; per fer-ho fa un recorregut per diferents temes tan importants i conflictius com el transvassament de l'Ebre, sobre les dessaladores, els bancs d'aigua, sobre si s'està patint un canvi climàtic, sobre l'ús i la gestió coherent de l'aigua...

Víctor Peñas és geògraf; és membre del Departament de Geografia de la Universitat del País Basc i de la Mesa de l'Aigua del Consell Sectorial de Medi Ambient de l'Ajuntament de Gasteiz; és col·laborador de la Direcció d'Aigües del Gobern Basc i responsable de l'àrea de polítiques de gestió del aigua de la Fundació Bakeaz.

Crec que és fonamental que tothom s'informi sobre la Nova Cultura de l'Aigua que cal duu a terme per poder solventar o pal·lir aquesta problemàtica. No nomès és una qüestió dels polítics, dels tècnics o de les persones afectades, és fonamentalment una qüestió social, cultural i de solidaritat, perquè tothom pot contribuir amb un ús coherent a no malgastar aquest tresor fonamental per la vida.

Destaco una frase de la introducció del llibre: "Cuando lleguemos a comprender que el uso principal que puede tener un río es precisamente el de ser río, habremos puesto los cimientos sólidos para afrontar con éxito el ejercicio de la planificación hidrológica".

dijous, 7 de juny de 2007

Cooperació Internacional al Desenvolupament

Des de que estic a Saragossa col·laboro amb Enginyeria Sense Fronteres (Aragó), una ONG que satisfà les meves inquietuts en aquest àmbit. No participo en cap projecte en qüestió, però el fet d'assistir a reunions i participar en campanyes de sensibilització entre la comunitat universitària han fet que conèixi una mica més a fons la realitat de com s'ha de gestionar un projecte de cooperació internacional al desenvolupament.

El fet de compartir estones de debat amb els companys d'aquesta ONG, ha fet que hagi descobert que la cooperació internacional no consisteix en arribar a un país pobre, muntar una infraestructura d'abastament i potabilització d'aigua (per posar un exemple) i marxar. La cooperació és més complexa que aquesta manera d'entendre-la i abarca més àmbits a considerar com la cultura i l'educació de la societat del lloc.

És de gran utilitat implantar plaques fotovoltaiques per generar electricitat, però aquest projecte ha d'anar acompanyat d'un pla d'educació tecnològica amb la finalitat que aprenguin a instal·lar aquestes plaques i sàpiguin arreglar-les en cas d'alguna possible averia, atès que la idea de la cooperació internacional és que aquests països es desenvolupin tecnològicament per ells mateixos i el grau de dependència disminueixi. En aquest cas, la creació d'un taller amb personal acreditat i amb el material necessari és fonamental per contribuir correctament amb el desenvolupament de la zona, amb la finalitat que poc a poc siguin ells mateixos els que puguin autogestionar-se tecnològicament.

Per altra banda, és necessari informar-se si el projecte que es vol engegar és útil. No té sentit reconstruir una escola d'oficis o d'educació elemental per dones si la cultura masclista de la zona impedeix que aquestes vagin per formar-se. Em de tenir present que el nivell cultural de moltes zones subdesenvolupades va molt atrassat respecte la mentalitat europea.


Crec que és de vital importància que tots fem quelcom per la gent nessitada; tant és si participem en tasques de cooperació internacional o ajudem a gent del nostre barri; és indiferent amb quina ONG participem; no importa la donació econòmica o el temps emprat... la qüestió és fer quelcom pels qui no són tan afortunats com nosaltres.

(Fotografia del poblat sharaui de Dajla, realitzada per ESF Aragó en un dels seus viatges de treball).

dimecres, 6 de juny de 2007

Voluntariat ambiental

Desconec des de quan està operatiu, però des de la Regidoria de Sostenibilitat i Medi Ambient (ICV) de l'Ajuntament de Lleida s'ofereix la possibilitat als ciutadans de fer-se voluntari ambiental.

Ser voluntari ambiental implica col·laborar i ajudar en les diferents activitats relacionades amb el medi ambient que es cel·lebren en la ciutat. No són necessaris cap mena de formació ni coneixements per fer-s'hi, simplement ser major d'edat i enstusiasme per fer coses per la natura; a més, el grau de col·laboració és molt flexible.

Jo sóc voluntari des del passat més de febrer i des de llavors he tingut l'ocasió de participar en Fira Natura (9, 10 i 11 de març); en la inaguració dels Aiguamolls de Rufea (22 d'abril), a la qual no hi vaig poder anar; i en la Festa del Medi Ambient (3 de juny). Trobo que és una manera molt bonica de treballar per l'ecologia i alhora per la teva ciutat; crec que és una iniciativa molt encertada. Per més informació, aquí.

dimarts, 5 de juny de 2007

Dia Mundial del Medi Ambient



És el CANVI CLIMÀTIC un tema CALENT?

Aneu aquí i regireu en la web del Programa de les Nacions Unides pel Medi Ambient (PNUMA).

dilluns, 4 de juny de 2007

IV Festa del Medi Ambient

Aprofitant que el proper dimarts 5 de juny és el Dia Mundial del Medi Ambient, aquest cap de setmana la Regidoria de Sostenibilitat i Medi Ambient de Lleida (dirigida per Mercè Rivadulla, ICV) ha cel·lebrat per quart any seguit la Festa del Medi Ambient.

La cel·lebració va tenir lloc al Parc de la Mitjana durant el diumenge pel matí, on la gent podia gaudir d'una exposició fotogràfica sobre arbres de ribera, contemplar una petita casa feta amb brics reciclats, observar com funcionen les cuines i els forns solars, aprendre a transplantar plantes, deleitar-se amb una demostració in situ d'artesans que realitzaven escultures de fusta o gaudir d'una performance teatral sobre el medi ambient, entre altres activitats.

Jo hi vaig participar com a voluntari ambiental i la meva tasca va consistir en ajudar una mica en el muntatge previ i durant la festa estava a l'entrada del parc repartint gorres i tickets per fer un beure ecològic al bar. (Per més informació, aquí).