El 1944 es van introduir 29 rens en l’illa de St. Matthew, situada en el mar de Bering, amb la finalitat que aquest servissin de reserva alimentària pels 19 homes que operaven en una estació militar de l’illa. Un any després que la Segona Guerra Mundial finalitzés, es va tancar la base militar i els homes van abandonar l’illa.
El 1957, el biòleg David Kline va tornar a l’illa i es va trobar una pròspera població de 1350 rens que s’alimentaven de l’ampla capa de líquens que cobria bona part dels 332 Km2 de l’illa. En absència de qualsevol depredador, la població havia augmentat ràpidament, i vers l’any 1963 l’illa estava habitada per més de 6000 animals.
El biòleg va tornar a visitar St Matthew el 1966 i es va trobar una illa saturada d’esquelets de rens i no massa líquens. Solsament havien sobreviscut 42 animals: un mascle no massa sa i la resta eren femelles; no hi havia cap ren petit. Al voltant de l’any 1980 el darrer animal va desaparèixer.
Una història verídica del que pot passar quan es consumeix més del que la Terra pot generar. Un exemple de situació on la petjada ecològica dels consumidors (els rens) excedeixen el valor de la biocapacitat del territori ecològicament productiu (illa de St Matthew). Hi havien més consumidors que aliments; el ritme de consum dels líquens per part dels rens era ràpid, mentre que el ritme de regeneració natural del substrat alimentari era lent. A posteriori es va calcular que la càrrega estimada de l'illa (números de consumidors que podia suportar) equivalia a 1600 rens.
El 1957, el biòleg David Kline va tornar a l’illa i es va trobar una pròspera població de 1350 rens que s’alimentaven de l’ampla capa de líquens que cobria bona part dels 332 Km2 de l’illa. En absència de qualsevol depredador, la població havia augmentat ràpidament, i vers l’any 1963 l’illa estava habitada per més de 6000 animals.
El biòleg va tornar a visitar St Matthew el 1966 i es va trobar una illa saturada d’esquelets de rens i no massa líquens. Solsament havien sobreviscut 42 animals: un mascle no massa sa i la resta eren femelles; no hi havia cap ren petit. Al voltant de l’any 1980 el darrer animal va desaparèixer.
Una història verídica del que pot passar quan es consumeix més del que la Terra pot generar. Un exemple de situació on la petjada ecològica dels consumidors (els rens) excedeixen el valor de la biocapacitat del territori ecològicament productiu (illa de St Matthew). Hi havien més consumidors que aliments; el ritme de consum dels líquens per part dels rens era ràpid, mentre que el ritme de regeneració natural del substrat alimentari era lent. A posteriori es va calcular que la càrrega estimada de l'illa (números de consumidors que podia suportar) equivalia a 1600 rens.
Font: Fundació Terra.
1 comentari:
Amic Carles, m'he permès la llibertat de recomanar el teu blog al post d'avui, parlant de sostenibilitata, bé, però no com tu, ja saps que jo sóc una tastaolletes i el teu treball està documentat, Petons, amic!
Publica un comentari a l'entrada