Mobilitat sostenible i bicicletes

Fa uns anys, la ciutat de Copenhague es va plantejar engegar un projecte de mobilitat sostenible amb la intenció que el mitjà de transport diari i majoritari dels ciutadans fos la bicicleta.

Aquesta fita l’ha assolit en part, atès que en les hores puntes, pels carrers de la ciutat hi ha més bicicletes que cotxes i autobusos. Evidentment, això respon a una orografia plana de la ciutat, però també a la creació de molts carrils bicis i un gran nombre d’aparcaments, els quals es caracteritzen per no estar damunt les voreres, ja que així no es molesta el pas dels vianants. Inclús es preveu la creació del que s’anomena ona verda en els semàfors, un sincronisme amb els ciclistes, de manera que aquell ciclista que vagi a 20 Km/h tingui suficient temps d’arribar al següent semàfor en verd amb la finalitat de no haver de parar davant la llum vermella.

La ciutat alemana de Friburg, també ha optat per una mobilitat sostenible, ecològica i dinàmica. Els carrils bicis també tenen un paper protagonista, disposant inclús del que s’anomena la pole position, que consisteix en que quan el semàfor està en vermell, els primers metres de la via estan reservats per les bicicletes (la zona està delimitada al terra), de manera que aquestes es poden col·locar al davant dels cotxes i són les primeres en sortir quan el semàfor canvia de color.

També disposa d’una gran xarxa de tramvies i busos que funcionen amb la mateixa targeta; aparcaments en zona blava dissuasoris per vehicles, de manera que al centre de la ciutat una hora pot costar més de 2 euros, metre que a l’entrada de la ciutat crec recordar que no arriba ni ha 50 cèntims; existeix el lloguer de bicicletes tipo Bicing de Barcelona...

Altres ciutats que també destaquen en aquest tema són Amsterdam, on el 40% del tràfic es mou en bicicleta, o Portland, que diuen que és on tenen les millors vies per bicicletes. Altres ciutats importants com Oslo, Estocolm, Londres o Milà han instaurat una taxa econòmica per circular pel centre de la ciutat (àrees d’uns 20 Km2) els dies laborables i dintre d’un horari establert amb la finalitat de reduir el tràfic. Aquest impost no consta d’un peatge físic, sinó que uns cartells delimiten la zona i càmeres de vídeo enregistren la matrícula del cotxe que hi entra, així s’eviten cues i retencions d’entrada i sortida.

Evidentment, aquestes mesures afavoreixen l’ús del transport públic i les bicicletes, una manera de baixar la densificació de trànsit, agilitzar la circulació i reduir la contaminació en les ciutats, però cal implantar-les dintre les possibilitats reals de la ciutat en qüestió, i és necessari contrarestar els danys col·laterals ocasionats amb un augment en nombre i freqüències d’autobusos; donar preferència als ciclistes davant dels cotxes, però no davant dels vianants; la creació de carrils bicis no ha de significar la pèrdua de voreres...

(Fonts: la informació sobre Copenhague ha estat extreta de El Blog Verde i la de Friburg del dominical del Diari Segre del diumenge 2 de desembre).