Fa temps vaig intentar que els amics de Lleida em compressin samarretes d’Enginyeria Sense Fronteres Aragó per subvencionar part d’un projecte de cooperació internacional al Sàhara, i una persona em va respondre que aquests diners se’ls acabaria embutxacant algú i no arribarien mai al seu destí.
L’altre dia, l’amic amb qui vaig visitar la Caravana dels Drets Humans, només sortir de l’exposició em va dir que el que havia vist estava molt bé però que nosaltres no podíem fer rés per ajudar els pobres, acabar amb les desigualtats o evitar la violació dels drets humans.
L’altre dia, l’amic amb qui vaig visitar la Caravana dels Drets Humans, només sortir de l’exposició em va dir que el que havia vist estava molt bé però que nosaltres no podíem fer rés per ajudar els pobres, acabar amb les desigualtats o evitar la violació dels drets humans.
La setmana passada vaig preguntar a 3 companys de pis si en la matrícula de la universitat havien marcat la casella que permetia fer una donació econòmica a la UZ Solidària, i em van dir que el import de la matrícula ja els hi pujava molt.
No diré que estiguin equivocats; jo per mi sol no puc solucionar el problema de violacions a la República del Congo, el país amb el nivell més alt del món; fa uns mesos va sortir a la llum que un parell d’ONGs no disposaven de comptes massa clars i que la vida està molt cara. Però se’m fa molt difícil que gent de vint-i-escatx anys puguin pensar així; és l’edat dels ideals i la lluita per les causes, no perdudes, però sí difícils.
Si no crec que hi ha gent que vertaderament vol contribuir a ajudar als demès de manera altruista o si considero que perquè dues ONGs no presentin comptes molt fiables ja he de desconfiar de totes les altres, nego sistemàticament el concepte de solidaritat. Si no accepto que existeix gent solidaria, ni jo mateix ho puc ser.
Potser la meva contribució no pot ser transcendental per la història de la humanitat en aquests temes però sí important a diferents escales: puc sensibilitzar la gent organitzant xerrades, exposicions o escrivint un bloc crític, puc invertir diners o temps en ONGs, comprar samarretes d’entitats solidaries o productes de comerç just, ajudar al veí del pis de sota...
Entenc que pagar uns estudis universitaris és costos i cadascú sap quina és la seva situació econòmica i fins on pot arribar, però l'opció de contribuir econòmicament amb la UZ Solidària només permetia donar 2 o 3 euros, ni més ni menys.
Entenc que pagar uns estudis universitaris és costos i cadascú sap quina és la seva situació econòmica i fins on pot arribar, però l'opció de contribuir econòmicament amb la UZ Solidària només permetia donar 2 o 3 euros, ni més ni menys.
Hi ha una frase de José Luis Gallego que apareix en el llibre ressenyat en l’entrada anterior que il·lustra molt bé el que pretenc dir amb aquest article: Aquesta paella immensa del canvi climàtic no té un sol mànec. De fet no té mànec. El que té són milions de petites nanses cadascuna de les quals correspon a cada individu, a cada ciutadà.
Aquesta frase analitzada des de la perspectiva de la solidaritat (ja sigui aplicada al medi ambient o als drets humans), permet entendre:
Aquesta frase analitzada des de la perspectiva de la solidaritat (ja sigui aplicada al medi ambient o als drets humans), permet entendre:
- primerament, que els petits canvis són poderosos, tal hi com deia el Capità Enciam, la mítica frase de pensa globalment, actua localment o l'eslògan de el total és el que compta, d'una campanya del Ministeri de Medi Ambient (mireu els vídeos aquí).
- I en segon terme, hem de ser conscients que una persona no té suficients mans com per portar per si sola una paella de tals dimensions i necessita l’ajuda de més gent amb els qui ha de confiar per poder dirigir-la en la direcció correcta.
3 comentaris:
Hola Carles, he tornat al teu espai, i he vist que no se com, no va quedar el comentari que et vaig fer aquest dia i a aquest post. T'ho torno a dir i només per tal que t'animis una micona. El meu fill gran també està a la uni i ell sí marca sempre el camp per pagar el que pertoqui, la primera vegada em va dir que ho havia fet i sabia que nosaltres li aprovàvem. També sentim a dir tot això de les ONG'S, i també sabem que no podràs fer res per canviar el tarannà d'aquestes persones. Però no crec que sigui un problema d'ideals, sinó un problema de valors, que no per ensenyats són viscuts, m'explico: molta gent que té aquesta actitud la té amb tot gairebé, són els qui no els importa no deixar pas en un pas de vianants, que no ajuden algú a travessar el carrer, que no paguen les multes, que si poden evadeixen impostos, que si poden s'escaqueixen de la feina i .... Crec que és una manera de ser, que no veuen el món cap enfora, que es miren el món a partir d'ells mateixos, i això és molt difícil de canviar. No ens hem de fer mala sang, no paga la pena. Jo a l'escola veig nens que de ben petits tenen la intenció primera d'ajudar i d'altres els has de fer veure cada dia que cal ajudar, d'aquests, alguns experimenten la joia de la satisfacció personal d'un gest ben fet i d'altres no l'experimenten mai, només gaudeixen amb el que reben, no amb el que donen, avui, que no sé ben bé què escriure, perquè tinc una PAC de dinàmica de grups per presentar a la UOC (estic acabant psicopedagogia) m'ho acabaré de pensar i faré servir la llum que m'has donat per fer-ne una reflexió. Gràcies per la teva companyia, ets un sol!
Benvolgut Carles, una persona sola no pot canviar el món però no estàs sol. Tampoc crec que sigui una qüestió d'edat sinó de tarannà.
Tinc 55 anys i molt a propo dels 56 i em continuen fascinant com quan en tenia 20 les causes que el món considera perdudes. Les causes silenciades i oblidades. Estic al Sàhara com podria estar en un altre lloc això ha estat fruit d'una casualitat o del destí. Conservo la mateixa passió i les mateixes ganes que quan era més jove tot i que el temps et sol arrabassar moltes coses, les conviccions encara no me les ha pres.
Deixa'ls que diguin allò que vulguin: això no és cosa nostra, que cadascú miri per ell. prou feina tinc, això és cosa del govern, i tu què en treus d'això?
I jo de vegades quan m'agafen de bon humor els dic que preparo una herència pels meus fills. I llavors callo.
Una herència per la qual no els caldrà pagar impostos: penso que fem entre tots camins per arribar cap a un món més just i més igualitari. Una gota d'aigua al mar? Al cap i a la fi el mar està format per multitut de gotetes.
Subscric lo que diu la zel: ets un sol.
Antònia
Hola Antonia
M'ha agradat molt la frase d'una gota d'aigua al mar. És ideal per aquest bloc, més que no pas una gra de sorra.
M'apunto la frase de l'herència pels meus fills. És una molt bona sortida; ara ja se que contestar.
Moltes gràcies.
Una abraçada.
Publica un comentari a l'entrada