En els darrers dies s'ha parlat molt sobre la iniciativa d'una plataforma ciutadana a favor que en Vicente Ferrer sigui candidat al Premi Nobel de la Pau. Atès que aquest guardó no s'entrega a títol pòstum, es reclama que sigui la Fundació Vicente Ferrer (FVF) la candidata legal, la institució que millor representa la grandíssima tasca que aquesta bona persona va desenvolupar durant més de 40 anys a Anantapur, la zona més pobra i erma de l'Índia.En vida, en Vicente Ferrer va ser candidat en 3 ocasions però mai va rebre el guardó, i això és quelcom que no acabo de comprendre. Després de revisar la llista de premiats, sincerament, desconec el nom i la feina realitzada per la gran majoria, però indubtablement, ni Al Gore ni Barack Obama es mereixen aquest reconeixement per davant del father Ferrer.
Els premis sempre són injustos entenent que és tremendament complex premiar una sola persona/institució/plataforma...; sempre en queda exclòs alguna candidatura que de ben segur també s'ho mereixia. Però els premis també han de ser justos, i el guanyador sempre ha de ser per algú que vertaderament hagi fet quelcom rellevant, i no tots els premiats, al meu entendre, s'ho mereixen.
Degut a la seva mort, l'any passat el diari El Periódico de Catalunya va regalar el llibre titulat Vicente Ferrer, La Revolució Silenciosa, escrit per Alberto Oliveras. Curiosament el dia que sortia en premsa l'anunci de la intenció de presentar la Fundació com candidata vaig acabar de llegir-lo. La veritat és que el llibre en qüestió no m'ha agradat gaire (no se si era el tipus d'escriptura, la manera de ralatar les vivències, l'estructura o què...) però m'ha permès conèixer més a fons una d'aquelles figures que per sempre passaran a la història per contribuir en un món més igual i just.
Tant de bo la FVF pugui recollir un premi que fa temps el mateix Vicente Ferrer hauria d'haver rebut.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada