Chernòbil 25 anys després

Avui, dia 26 d'abril, fa 25 anys que va succeir el que fins fa poc es considerava com el pitjor desastre nuclear de la història de la humanitat; malauradament, en l'actualitat aquest honor podria compartir-se amb el recent desastre de Fukushima.

Aprofitant aquesta desagradable efemèride, aquest cap de setmana m'he entretingut amb el còmic Chernòbil - La Zona, els autors del qual són Francisco Sánchez, com a guionista, i Natacha Bustos com a il·lustradora.

La novel·la gràfica s'estructura en 3 parts i relata la manera d'afrontar el desastre de 3 generacions. La primera part relata com la gent gran decideix tornar als camps a llaurar la terra contaminada radioactivament abans que malviure en la ciutat, al caps d'uns anys que l'accident ja havia passat. En el segon capítol es descriu com fou el moment de l'accident: homes joves treballadors en la central van haver de sacrificar la seva vida en tasques de seguretat i les mares amb fills petits eren traslladats ràpidament sense informació ni temps d'agafar ni una trista foto de la familia; i finalment s'explica com molts nens, un cop passada l'adolescència, retornen a la zona en busca dels records d'infantesa que el succés els va obliga a perdre.

Amb aquest còmic, sense paraules i amb una mica de reflexió, un s'adona com 25 anys després de l'accident, la condició humana és capaç d'assolir fets sensacionals i alhora tindre un comportament nefast. Ja ningú recorda els noms de qui van sacrificar les seves vides per frenar aquell drama; tothom gira l'esquena als nounats amb malformacions genètiques...

La novel·la gràfica costa uns 18 euros, presenta 184 pàgines, gairebé no té text i les il·lustracions són en blanc i negre. Si us voleu fer una millor idea del seu interior acudiu als següents enllaços: ressenya de l'editorial i interiors en youtube.

La venganza de la Tierra

Feia molt temps que tenia ganes de llegir alguna cosa referent als pensaments de James Lovelock sobre canvi climàtic; per una banda, perquè com a científic de gran prestigi i brillant trajectòria, accepta l'escalfament global com una realitat (sempre va bé reafirmar-se de la mà d'opinions de gent experta), i per altra, perquè com a ecologista que es defineix, aposta per l'energia nuclear per contrarestar els efectes del canvi climàtic.

La venganza de la Tierra, escrit per James Lovelock i de l'editorial Planeta, tracta sobre la famosa Teoria de Gaia que el mateix autor va idear als anys 70 per explicar que la Terra, considerada com un conjunt format per les roques superficials, els oceans i l'atmosfera, així com tots els elements i organismes que la composen, formen un sistema que evoluciona davant les alteracions provocades en qualsevol d'ells, amb la finalitat de regular les condicions de la superficie de la Terra perquè aquestes siguin les més favorables per la vida, independentment del tipus d'èsser viu -microorganismes, algues, humans...- (El fet que la Terra com a conjunt adapti les seves condicions per afavorir algun tipus de vida no contradiu la llei evolutiva de Darwin sobre adaptació al medi ni selecció natural).

El llibre bàsicament parla sobre la Teoria de Gaia, però òbviament, apunts sobre energies renovables vs energia nuclear, l'estil de vida actual d'alt consum, la superpoblació, la importància i necessitat de mantindre intactes els ecosistemes... són analitzats atès que tot va estretament lligat. Un llibre força interessant adreçat a un públic amb certs coneixements sobre la temàtica.

Cròniques de Selva

Una expedició enviada pel Jardí Botànic de Miami cap a la selva colombiana del Chocó amb la finalitat de trobar noves flors desconegudes és el pretext perfecte per encobrit la vertadera finalitat de la missió: trobar el remei basat en 7 substàncies naturals que fa mig segle, un indígena de la selva, va emprar per curar el càncer de pell.

Però dintre d'aquest grup, tres amics, dos dels quals són biòlegs, sospiten que l'objectiu del viatje res té a veure amb la descoberta de noves espècies florals, i procuren amb l'ajuda d'un indígena que els fa de guia, que els responsables de l'expedició no obtinguin les mostres que necessiten.

El llibre és un al·legat contra el comportament asquerós de les grans multinacionals (farmaceutiques, químiques...) d'apropiar-se dels coneixements dels pobles indígenes gratuitament per obtindre medicaments i vacunes que després exploten econòmicament amb un preu desorbitat sense cedir cap mena de compensació als indígenes.

El llibre és una novel·la ambientada en tot moment en la tropical i frondosa selva colombiana, és intrigant, ràpid de llegir, enganxa des del primer moment... però també reflexiona sobre la propietat intel·lectual dels indígenes sobre els coneixements de plantes medicinals, sobre a qui li pertany la conservació i explotació de la riquesa biològica d'una regió i sobre com comercialitzar productes a costa del dolor de malats.

Crónicas de Selva, un llibre escrit per Eladio De Valdenebro, publicat per l'editorial RBA i que va rebre el Premi Eurostars Hotels de narrativa de viatjes el 2005. L'autor és un arquitecte nascut a Popayán (Colòmbia) el 1942, qui ha escrit varis llibres per nens sobre medi ambient; professionalment es dedica a la promoció de la qualitat i preservació dels centres urbans i la integració de la natura en les ciutats.

Guia de butxaca per persones inquietes

Quan un s'involucra per primera vegada amb una ONG, descobreix la gran diversitat de sectors pels quals es pot treballar: alimentació, canvi climàtic, conflictes armats, drets humans, deute extern, energia, pobles indígenes, refugiats...

Guia de bolsillo para personas inquietas, escrit per Oriol Canosa i publicat per l'ONG Intermón Oxfam, és un llibre adreçat a totes aquelles persones que desitgen descobrir les diferents problemàtiques que assetgen el món on vivim, ja sigui pel desig de poder entendre millor els sectors de desenvolupament per on es bellegun les diverses ONG o simplement, i tal i com diu el títol del llibre en qüestió, sou persones inquietes amb la necessitat de saber què està ferint el nostre món i la nostra societat.

24 temes explicats de manera breu i amb un llenguatge senzill i divulgatiu, ideal per adquirir els primers coneixements. Culturilla general relacionada amb temes humanitaris.

En busca del premi pendent

En els darrers dies s'ha parlat molt sobre la iniciativa d'una plataforma ciutadana a favor que en Vicente Ferrer sigui candidat al Premi Nobel de la Pau. Atès que aquest guardó no s'entrega a títol pòstum, es reclama que sigui la Fundació Vicente Ferrer (FVF) la candidata legal, la institució que millor representa la grandíssima tasca que aquesta bona persona va desenvolupar durant més de 40 anys a Anantapur, la zona més pobra i erma de l'Índia.

En vida, en Vicente Ferrer va ser candidat en 3 ocasions però mai va rebre el guardó, i això és quelcom que no acabo de comprendre. Després de revisar la llista de premiats, sincerament, desconec el nom i la feina realitzada per la gran majoria, però indubtablement, ni Al Gore ni Barack Obama es mereixen aquest reconeixement per davant del father Ferrer.

Els premis sempre són injustos entenent que és tremendament complex premiar una sola persona/institució/plataforma...; sempre en queda exclòs alguna candidatura que de ben segur també s'ho mereixia. Però els premis també han de ser justos, i el guanyador sempre ha de ser per algú que vertaderament hagi fet quelcom rellevant, i no tots els premiats, al meu entendre, s'ho mereixen.

Degut a la seva mort, l'any passat el diari El Periódico de Catalunya va regalar el llibre titulat Vicente Ferrer, La Revolució Silenciosa, escrit per Alberto Oliveras. Curiosament el dia que sortia en premsa l'anunci de la intenció de presentar la Fundació com candidata vaig acabar de llegir-lo. La veritat és que el llibre en qüestió no m'ha agradat gaire (no se si era el tipus d'escriptura, la manera de ralatar les vivències, l'estructura o què...) però m'ha permès conèixer més a fons una d'aquelles figures que per sempre passaran a la història per contribuir en un món més igual i just.

Tant de bo la FVF pugui recollir un premi que fa temps el mateix Vicente Ferrer hauria d'haver rebut.

Marea Alta

No recordo exactament, però farà cosa d'un parell d'estius, en una parada de llibres de segona ma al carrer, remenant entre els diferents exemplars, vaig trobar un llibre que tractava sobre el canvi climàtic.

Després de llegir la contraportada i fullejar-lo, me'l vaig comprar perquè semblava que explicava exemples reals dels efectes ocasionats per l'escalfament global; ja havia llegit uns quants llibres sobre les causes teòriques i les futures conseqüències, però em faltava trobar-n'hi algun que ho expliqués en la vida real.

No parla sobre la nova redistribució i concentració de pluges, sinó que descriu les grans inundacions que van succeir a principis de l'any 2000 al centre d'Anglaterra; no explica l'augment del nivell del mar degut al desglaç del gel de Groenlandia, sinó que documenta la imminent desaparició d'un país format per un conjunt d'illes del Pacífic. Situacions reals que il·lustren i fan més entenedor les desastroses conseqüències del canvi climàtic.

Havia anat posposant la lectura perquè, malgrat els coneixements tan necesaris que em podia reportar, pensava que seria pesat de llegir (dades, xifres, percentatges...) i sempre trobava entre els prestatges de casa algun altre títol suposadament més interessant. Finalment aquest mes de novembre vaig decidir obrir-lo i m'he endut una grata sorpresa: es tracta d'un llibre preciós. Amè, senzill i molt entretingut; un dels llibres sobre la temàtica que més m'està agradant, on s'expliquen les evidents proves que l'autor ha recollit després de 3 anys de viatges per documentar-se.

Marea Alta, de l'editorial RBA i publicat al 2004. El seu autor és Mark Lynas, qui va nèixer a Fiji el 1973 i va estudira història i polítiques a la Universitat d'Edimburg. Ha treballar com a redactor de la pàgina web OneWorld.net i en l'actualitat exerceix de periodista i comentarista radiofònic especialitzat en canvi climàtic.

Pura Vida

L'any passat, a principis d'agost vaig llegir La Sonrisa de Ariadna, un llibre de José María Mendiluce que em va regalar la meva germana i que em va agradar moltíssim. Remenant aquest hivern per una llibreria de Cambrils, vaig trobar amb un llibre del mateix autor, i mira per on, el final de Pura Vida és l'inici de La Sonrisa de Ariadna.

A partir de les vivències d'una noia, Ariadna, que treballa a l'ONU i es trasllada a Costa Rica per començar un projecte, explica l'estil de vida de la gent del país: com viuen del turisme, què pensen dels visitants, la diferència de cultures entre el món desevolupat i el món encara verge, l'amor i adoració que senten per la natura frondosa... És una història d'amor enmig d'un escenari encantador i diferent, fàcil i àgil de llegir.

Us el remconano molt seriosament, val la pena, tant aquest com la continuació. José María Mendiluce és un ecologista convençut, membre del partit polític Els Verds, ha estat eurodiputat, ha treballat per l'ONU en tasques de cooperació de gran importància i amb aquest llibre va ser finalista del Premi Planeta.

Akwaaba, un estiu a l'Àfrica

Akwaaba, un estiu a l'Àfrica tracta d'una noia de 16 anys que compra per e-bay un poblet de Ghana i hi decideix instal·lar-hi una central solar per generar electricitat i alimentar el poble. El contrast cultural i social entre el món europeu i l'africà des dels ulls ignorants d'una adolescent és el tema central de llibre.

L'autor és en Thomas Fuchs, guionista, periodista i radiofonista alemany, i l'editorial és Gran Angular, de manera que podeu imaginar que va adreçat a un públic juvenil; tot i això la temàtica m'ha empès a llegir-lo i atès que els llibres de viatges de cooperació m'agraden molt m'ho he passat bé, especialment he disfrutat amb les explicacions i descripcions de la zona de Ghana i la seva forma de vida, però evidentment no és un llibre adreçat per la gent de la meva edat, però pel públic a qui va dirigit està molt bé.

És un llibre entretingut i ideal per atreure la gent jove al món de la cooperació; amb 16 anys m'hagués agradat tindre'l entre les mans.

El segrest de l'aigua

El segrest de l'aigua. La mala gestió dels recursos hídrics és un llibre escrit per Marggie Black que forma part de la col·lecció Dossiers per Entendre el Món d'Intermón Oxfam.

El llibre, tal i com indica el resum de la contraportada, fa un repàs sobre la contaminació de l'aigua dolça, l'escassetat de regs, rius que degut la seva sobreexplotació no arriben al mar, de les guerres ocasionades per l'aigua, de les reserves cada cop més limitades...

Abans de llegir el llibre entenia que l'aigua és un bé comú que pertany a tothom, però ara he arribat a comprendre que malgrat això, les empreses privades que gestiones el seu transport, són els que en la pràctica exerceixen de propietaris d'ella, tractat-la com un producte per generar beneficis econòmics en comptes de considerar-la com un dret universal.

Un llibre molt recomanable si us interessa el tema; a mi l'inici inclús se m'ha fet una mica dens, però la part final m'ha agradat molt.

Una història en bicicleta

Una història en bicicleta és una novel·la de Ron McLarty que va ser publicada el gener de 2005 a Estats Units i que va assolir un èxit de ventes molt important, de fet l'autor Stephen King el va anomenar con el llibre de l'any.

Jo no l'elevo ni de llarg a la mateixa categoria; segons la contraportada del llibre, el protagonista decideix empendre un viatje en busca del que més estima i això el porta a creuar els Estats Units en bicicleta. A mesura que avança aprèn a valorar la vida i l'amor.

A mi m'ha enganxat el llibre perquè la bicicleta és un element protagonista; un home de 43 anys i 126 quilos que travessa un país i les diverses vicissituts que es troba al llarg del camí: la manca de diners per comprar aliments, nits en una tenda de campanya, la trobada amb un grup de ciclistes afeccionats...

No es tracta d'un llibre sobre medi ambient, cooperació o ONGs, però que giri entorn d'una bicicleta fa que hi tingui lloc en aquest bloc. Sempre he tingut ganes de fer una sortida llarga amb bicicleta i aquest llibre m'ha tornat a recordar una capitol pendent en la meva vida que espero complir aviat.

365 dies per reflexionar sobre la nostra terra

Una imatge per cada dia per contemplar l'extraordinària bellesa de la terra i alhora per comprendre totes aquelles actuacions que han i poden danyar el planeta, el medi ambient i les poblacions que l'habiten.

Les fotografies, de gran qualitat, presenten una reflexió escrita sobre temes diversos com l'agricultura, biodiversitat, desenvolupament sostenible, aigua dolça, economia, energia, boscos, mars, ajuda humanitària i pobresa, canvi climàtic, transports sostenibles...

365 dies per reflexionar sobre la nostra terra, un llibre d'Yann Arthus-Bertrand amb una introducció a cada més de la mà d'experts en el tema.

Carta a un joven ecologista

Carta a un joven ecologista és el darrer llibre sobre medi ambient que he llegit. Està escrit per Enric Aulí Mellano, un expert en temes medi ambientals atès les diferents activitats laborals que ha dut a terme al llarg de la seva vida com el de científic, professor universitari, conferenciant, tècnic de la diputació i ajuntament de Barcelona, empleat en empresa privada... i actualment regent d'una masia turística i sostenible del Ripollés.

El llibre té la intenció de fer reflexionar la gent jove que actualment ens fem anomenar ecologistes; dona la seva opinió sobre gairebé tots els conflictes actuals. És un llibre sencill i reflexiu, però no se si l'arribaria a recomanar; si teniu certs coneixements sobre el sector no us aportarà res nou.

El legado de Luna

El legado de Luna és un llibre que relata la història verídica de Julia Butterfly Hill, una noia de vint i escaig anys d’Estat Units que va romandre dalt d’un arbre durant 2 anys amb la finalitat de posar fre a la desforestació insostenible i abusiva que l’empresa Pacific Lumber estava duent a terme en un bosc californià prop de la ciutat d’Stafford.

Luna és l’arbre protagonista de la història, una secuoia de 50 metres d’alçada on Julia Butterfly Hill va viure en una plataforma minúscula. En el llibre descobrireu què és això de la tala excessiva, els efectes sobre l’entorn, l’agressiva oposició dels treballadors de l’empresa i les vicissituds que va sofrir en la seva estada entre les branques d’aquesta secuoia centenària.

El llibre està escrit per ella mateixa, així que no presenta una escriptura molt literària, però els ecologistes gaudiran amb aquesta història de lluita pacífica per un ideal com és defensar pel medi ambient.

Julia va pujar dalt de l’arbre el 10 de desembre de 1997 i s’hi va estar fins el 18 de desembre de 1999. Diuen que a peu de Luna han posar algun tipus de cartell o distinció i no puc evitar que per la meva ment passi la idea de visitar aquest arbre tant especial; potser un 29 d’agost, Dia Mundial de l’Arbre, sigui la millor data per retre-li un homenatge.

Llibreria virtual d'ecologia i desenvolupament

La col·laboració entre la Fundació Ecología y Desarrollo (Ecodes) i la llibreria Cálamo, ambdues de Saragossa, ha donat fruit en forma d'una web de venta de llibres relacionats amb l'ecologia i el desenvolupament sostenible.

En la web trobareu diferents categories temàtiques com aigua, economia, educació ambiental, canvi climàtic, residus... així com una pàgina inicial amb novetats i recomanacions. Part del preu dels llibres comprats es destinen a l'ONG Ecodes a títol de donació.

Web de la llibreria virtual; enllaç amb Ecodes i la pàgina de la llibreria Cálamo.

Desert d'aigua

Desert d'Aigua. Crònica d'un científic barat a l'Àrtic és un llibre del biòleg Carles Pedrós-Alió, científic del Institut Ciències del Mar de Barcelona, que relata la seva estada de recerca científica a la costa àrtica canadenca.

El llibre recull a mode de diari les seves vivències a bord d'un vaixell preparat per fer recerca; parla de la importància de les diferents investigacions realitzades pels científics de l'expedició, descriu el ric ecosistema àrtic existent, anècdotes de convivència entre els membres amb qui va viure durant 6 setmanes, així com un petit repàs dels grans exploradors àrtics com Admusen, però sempre amb un llenguatge senzill i molt divulgatiu.

Un llibre ideal per gent amb la intenció de iniciar-se algun dia en temes de recerca o amb ganes de conèixer una zona ben desconeguda per la majoria. A mi m'ha encantat!!

El vicio de mirar

Aquest abril, amb tot l'enrenou del transvassament de l'Ebre vaig coneixer qui era en Ramon Folch, sociòleg i doctor en biologia, un entès en temes ambientals. Regirant per casa he trobat un llibre seu que fa temps el meu pare, també biòleg, va comprar-se; aquest agost he aprofitat per llegir les 560 pàgines de El vicio de mirar.

El llibre està dividit en tres parts. La primera és una espècie de biogràfia que ens situa en l'època del franquisme i explica les diverses feines que va desenvolupar; a mi m'agraden molt les biografies, així que m'ha semblat molt interessant. La segona part parla sobre anècdotes curioses que ha sofert durant els seus múltiples viatges, donant-li especial rellevancia al món de l'aviació, del qual n'és un enamorat. La tercera part explica les vivències pel món; relata l'estada al Txad per prestar serveis sanitaris als ferits de la guerra, descriu la fauna i la flora de la Patagònia...

Crec que és convenient destacar que es descriuen gran quantitat de paisatges i espècies animals i vegetals que pels qui no som biòlegs se'ns pot fer una mica pesat. De totes maneres m'ha agradat el llibre i al·lucino amb la gran quantitat de coses que ha fet en temes ambientals.

El Somriure d'Ariadna

La Sonrisa de Ariadna és un llibre escrit per José María Mendiluce i de l’editorial Planeta. És una novela situada a Costa Rica, on la frondosa selva i les paradisíaques platjes són l’escenari dels seus habitants que han de saber compensar intel·ligentment les avantatges del segle XX com l’electricitat i el turisme amb l’ecologia i l’esperit pur i natural que li donen un aire especial.

Es descriu la vida d’aquesta gent, amb les seves penes i les seves alegries, amb els seus problemes i les seves victòries. Un cant a la natura salvatge i un homenatge als que vieun en ella i que per ella lluiten. Una lectura ideal per passar l'estiu de manera entretinguda amb la natura més natural com a rerefons, m’ha agradat molt.

Per cert, el seu autor ha estat eurodiputat (1994-2004) exercint com viceprecident de la Comissió d’Afers Exteriors, Seguretat i Defensa del Parlament Europeu, treballa per l’ONU des de 1980, ha publicat diversos llibres i és un ecologista convençut.

Les mentides del canvi climàtic

Las Mentiras del Cambio Climático és un llibre ecològicament incorrecte escrit per Jorge Alcalde i editat per Libros Libres. L’autor pretén donar veu a personalitats que mantenen una postura crítica respecte el canvi climàtic i el seu origen antropogènic.

En la primera part del llibre es critica la postura de certs personatges públics que s’han convertit en una icona en defensa de la salut de la terra i que en canvi, porten una vida privada poc sostenible; la segona part explica les dificultats per expressar públicament una opinió contraria a l’actual en que molts científics s’han trobat per part dels mitjans de comunicació; un altre apartat del llibre explica que el IPCC no ha tingut en compte les explicacions d’alguns científics que no consideren l'existència d’un canvi climàtic provocat per l’home i que per tant, el darrer informe realitzat no és resultat d’un consens entre tots els membres del IPCC.

És trist i molt criticable que persones que lluiten públicament contra el canvi climàtic portin una vida privada poc sostenible, especialment perquè la seva condició mediàtica influeix en una acceptació popular sobre el problema, però els ciutadans que no manipulem dades sobre el tema hem de construir la nostra pròpia opinió en funció del IPCC, no de documentals, pel·lícules o llibres. Malgrat que el darrer informe del IPCC no hagi estat aprovat pel 100% dels seus integrants, sí és un document elaborat i aprovat per la gran majoria de integrants.

La veritat és que he trobat a faltar alguna part que de manera senzilla però ben documentada expliqués les bases científiques dels investigadors que neguen la teoria del canvi climàtic, temàtica en la qual m’interessa indagar i que no m’ha resolt satisfactòriament aquest llibre.

Sant Jordi 2008

Aprofitant que avui és Sant Jordi, podria recomanar algunes lectures, i com que aquest és un bloc gairebé monotemàtic, res millor que citar i recomanar llibres sobre medi ambient. Alguns dels títols que properament m'agradaria comprar són:

• Con la cabeza bien alta, de Wangai Maathai (crítica).
• Suarem!, de Ramon Folch (crítica).
• Carta a un joven ecologista, d'Enric Aulí (crítica).

No faig una crítica personal sobre els llibres perquè no els he llegit, de fet ni els tinc, així que millor només enllaço la primera opinió que he trobat per internet. No he regirat gaire per internet ni per llibreries, així que probablement se m'escapi algun títol rellevant dintre el món ecològic; si algú sap algun títol important no dubteu en dir-m'ho.

I com que només m'agrada recomanar llibres que vertaderament he llegit, que al cap i a la fi són els que he anat incloent en aquest bloc, en destaco, per ordre cronològic invers de lectura, els que més m'han agradat:

• ¿Llueve al gusto de todos?, de Víctor Peñas (crítica).
• Senderos de Libertad, de Javier Moro (crítica).
• Contes del món de l'aigua, de Intermón Oxfam Edicions (crítica).
• Una veritat incòmoda, d'Al Gore (crítica).
• Pingüins a l'Empordà, de José Luis Gallego (crítica).
• Turismo Responsable, de Carles Tudurí (crítica).

El costat fosc de les ONG

El Lado Oscuro de las ONG és un llibre de l’editorial ArcoPressde, escrit per José David Garrido Valls on s'expliquen les moltes irregularitats que gran quantitat de col·lectius camuflats sota l’acrònim ONG, les quals, es nodreixen de les subvencions econòmiques de l’estat espanyol sense la intenció de destinar aquests diners a finalitats socials.

Mans Unides –ONG insígnia de la Conferencia Episcopal– invertia en borsa a través de Gescartera; els Mensajeros de la Paz del pare Ángel i Ana Botella exploten línies telefòniques comercials; World Wild Life/Adena amaga tèrbols orígens i no menys foscos procediments; la Creu Roja manté a Telma Ortiz (la germana de Letizia) volant per aquests mons en business class; Solidaridad Internacional (la ONG del PSOE, de la que era presidenta l’actual Secretaria d’Estat de Cooperació Internacional Leire Pajín) es forra a costa de las subvenciones del govern de Zapatero; Esperanza Aguirre regala milions d’euros a la ONG Humanismo y Democracia, vinculada al PP...

Darrerament hi ha un sentiment força negatiu vers la gent que treballa o s’implica amb les ONG (Organització No Governamental) o les anomenades ONGD (Organització No Governamental al Desenvolupament) atès les nombroses estafes per part dels seus dirigents, els casos més recents potser són els de Intervida i el Arca de Noé . El llibre esmentat prèviament posa de manifest alguns d’aquests motius, tot i que em sobta molt que també critiqui els origens de Greenpeace i WWF/Adena (¿?), dos entitats que considero exemplars.

Jo hi crec molt en les associacions altruistes i en soc un defensor ferm i, evidentment, tot cas relacionats amb irregularitats m’entristeix, especialment perquè quan es descobreixen tants i tants casos de malversació de fons. De vegades serveix, afortunadament, per desemmascarar col·lectius corruptes, però aquestes situacions sempre provoquen el deteriorament de la imatge d’altres organitzacions vertaderament altruistes.

L’existència d’irregularitats no ens ha de fer girar l’esquena vers les ONG, sinó que ens han de fer adoptar una postura de major implicació i coneixement de l’entitat on s’hi participa. Existeixen entitats que realitzen auditories i publiquen els seus resultats per determinar la transparència, la correcta gestió de fons i la realització de les activitats acordades com per exemple a Fundació Lealtad o la Coordinadora de ONG a nivell espanyol, a més dels Governs Autonòmics que estudien les ONG amb la seu central a la seva comunitat, tot i que no he trobat per internet cap enllaç o document sobre el tema (tampoc he regirat gaire).

Des d’aquest petit racó d’opinió em nego a posar a totes les ONG en el mateix costat fosc. Els negres núvols de la corrupció del sector no cobreixen tot el cel, també hi ha clarianes atès que hi ha col·lectius i associacions decents que realitzen la seva tasca correctament i no mereixen ser criticades.