Vessament de petroli al Golf de Mèxic

Fa dues setmanes que va esclatar una base petrolífera al Golf de Mèxic que ha ocasionat 11 morts i un vessament diari equivalent a 160.000 litres de petroli. La taca actual fa 77 km de llarg per 129 d'ample i ja ha arribat fins la costa de l'estat de Luisiana d'Estats Units, tot i que és probable que ens els propers dies pugui escampar-se fins 4 estats més.

Tots ens recordem ara del famós xapapote de Galícia, de manera que més o menys ens podem fer una idea de què és tot això. Si aquí temíem per la diversitat de marisc de les costes i ries gallegues, en aquest cas d'Estats Units, hi ha l'imminent perill que la taca entri dins la reserva natural de Pass-a-Loutre, amb més de 400 espècies animals i vegetals.

A banda de la problemàtica medi ambiental citada, el petroli no és un recurs energètic del qual ens poguem permetre el luxe malgastar. Tots som conscients que els combustibles fòssils (carbó, petroli i gas natual) s'esgotaran degut l'excessiu ritme de consum, el qual no permet el temps de regeneració necessari.

Canviant radicalment de tema, es curiós que ningú ha posat en dubte la seguretat de les grans instal·lacions petrolíferes; en canvi, en el controvertit sector de l'energia nuclear, la seguretat és un dels principals motius que atemoritza la societat. La tecnologia petrolífera és molt madura, fa anys que existeixen les plantes d'extracció i refineries, per tant aquest accident mostra que el risc cero no existeix mai.

Accepto dir que les instal·lacions nuclears són segures, però un petit error pot esdevenir un greu accident; el risc és inversament proporcional als efectes que pot desencadenar. A més, una explosió d'una central nuclear tindria efectes pitjors.

Aprofito per introduir l'equivalència amb l'energia nuclear perquè arran de la polèmica que es va originar sobre la possibilitat que Ascó es presentés com a candidata per acollir el magatzem temporal de residus nuclears, vaig trobar a faltar experts que parlessin amb sinceritat, tots dos bàndols defensaven la seva postura amagant els seus punts febles fent demagògia. Jo em declaro anti-nuclear, com ja he proclamat moltes vegades, però això no vol dir que aquest tipus de generació energètica no tingui avantatges.

Qui és el més ruc?

Tenim uns polítics que fan pena!!! La grandíssima frase pronunciada pel Ministre de Indústria i Energia del govern espanyol témer l'energia nuclear és com tindre por als eclipsis, a part de no tindre cap mena de lògica i comparar dos fets totalment independents, està a l'alçada de fabuloses cites d'altres grans dirigents com les que a continuació us recordo:

• He portat aquí a deu dels més importants científics del món i cap m'ha garantit el temps que farà demà a Sevilla. Com algú pot dir el que passarà en el món dins de 300 anys? (el cusí de Mariano Rajoy, catedràtic de física).
  
• Per acabar amb els incendis forestals, talarem els arbres (George W. Bush, ex-president dels EEUU).
  
• No és la contaminació el que amenaça el medi ambient, sinó la impuresa de l'aire i l'aigua (George W. Bush, ex-president d'EEUU).

• Això del canvi climàtic és una mamarratxada que nomès se'ls s'hi podia ocòrrer als del Premi Príncep d'Astúries (Federico Jiménez Losantos).

Dedicat a certs polítics

En la política no existeix el coneixement definitiu, tan sols aproximacions a una solució millor. Aquesta frase del filòsof austríac Karl Raimund Popper descriu molt bé com de defícil és exercir de polític. El problema esdevé quan els més incompetents es converteixen en polítics, atès que llavors tan sols s'arriben a solucions inadequades.

La política és l'art de buscar problemes, trobar-los, fer un diagnosi fals i aplicar després els remeis erronis. Groucho Marx.

El mag va fer un gest i va desaparèixer la fam,

va fer un altre gest i va desaparèixer la injustícia,

va fer un altre gest i va desparèixer la guerra.

El polític va fer un gest i va desaparèixer el mag.

Woody Allen.

Horitzó energètic

Combustibles fòssils:

• Petroli, 30-40 anys
• Gas natural, 70 anys
• Carbó, 200 anys

Combustible nuclear:

• Urani, 120 anys

Aquestes són estimacions científiques sobre l'horitzó dels recursos energètics disponibles mantenint l'actual ritme de consum.

Els combustibles fòssils podrien denominar-se com a renovables si fóssim capaços de respectar el seu temps de regeneració natural, però el ritme de consum actual no ho permet.

El combustible nuclear no és renovable, no existeix la possibilitat que mitjançant cap mena de procès físico-químico-biològic (natural o artificial) s'obtingui urani, de manera que l'ús d'energia nuclear és una alternativa amb data de caducitat.

Les energies renovables són una tecnologia que té molt potencial de desenvolupament per augmentar rendiments i reduir costos, però encara necessita temps i recursos. Les energies renovables, actualment, són la única alternativa seriosa dins el panorama energètic futur.

Sense devats econòmics ni de contaminació. Només energia.

En busca del premi pendent

En els darrers dies s'ha parlat molt sobre la iniciativa d'una plataforma ciutadana a favor que en Vicente Ferrer sigui candidat al Premi Nobel de la Pau. Atès que aquest guardó no s'entrega a títol pòstum, es reclama que sigui la Fundació Vicente Ferrer (FVF) la candidata legal, la institució que millor representa la grandíssima tasca que aquesta bona persona va desenvolupar durant més de 40 anys a Anantapur, la zona més pobra i erma de l'Índia.

En vida, en Vicente Ferrer va ser candidat en 3 ocasions però mai va rebre el guardó, i això és quelcom que no acabo de comprendre. Després de revisar la llista de premiats, sincerament, desconec el nom i la feina realitzada per la gran majoria, però indubtablement, ni Al Gore ni Barack Obama es mereixen aquest reconeixement per davant del father Ferrer.

Els premis sempre són injustos entenent que és tremendament complex premiar una sola persona/institució/plataforma...; sempre en queda exclòs alguna candidatura que de ben segur també s'ho mereixia. Però els premis també han de ser justos, i el guanyador sempre ha de ser per algú que vertaderament hagi fet quelcom rellevant, i no tots els premiats, al meu entendre, s'ho mereixen.

Degut a la seva mort, l'any passat el diari El Periódico de Catalunya va regalar el llibre titulat Vicente Ferrer, La Revolució Silenciosa, escrit per Alberto Oliveras. Curiosament el dia que sortia en premsa l'anunci de la intenció de presentar la Fundació com candidata vaig acabar de llegir-lo. La veritat és que el llibre en qüestió no m'ha agradat gaire (no se si era el tipus d'escriptura, la manera de ralatar les vivències, l'estructura o què...) però m'ha permès conèixer més a fons una d'aquelles figures que per sempre passaran a la història per contribuir en un món més igual i just.

Tant de bo la FVF pugui recollir un premi que fa temps el mateix Vicente Ferrer hauria d'haver rebut.

Secretisme

Al voltant de l'energia nuclear hi ha molt secretisme, i quan succeeix això és perquè les coses no estan massa clares:

• Abans de transportar els residus al magatzem temporal centralitzat (MTC), aquests encara hauran d'estar uns 8 anys en les piscines de la mateixa central. Per quin motiu?
• Per què un MTC té una vida limitada? A partir de llavors la instal·lació ja no és capaç de retenir la radioactivitat? Quedarà la zona contaminada?
• Què és més perillós: 1) petits cementiris al costat de les centrals nuclears com fins ara o 2) un únic MTC de grans dimensions amb una xarxa de transport nuclear escampada per tot l'estat?
• Per quin motiu apostem per un sistema energètic que encara no té clar què fer-ne dels residus?
• Si un malfuncionament del MTC pot tindre un radi d'acció que va més enllà del terme municipal, té sentit llavors que només l'ajuntament tingui potestat per decidir presentar-se com candidat per acollir el magatzem?

Per què carai no s'expliquen aquests i d'altres aspectes de manera clara?

NO al cementiri nuclear

El fet que Espanya disposi d'un magatzem temporal centralitzat (MTC) de residus nuclears em sembla quelcom lògic a fi de poder semi-tancar el que seria el cicle de l'energia nuclear; no té massa sentit generar electricitat amb tecnologia nuclear i no gestionar els propis residus.

Cal tindre en compte que aquest magatzem temporal servirà per emmagatzemar els residus generats a l'estat durant 60 anys; un cop arribats a aquesta data, els esmentats residus haurien de ser retirats per ser enterrats en magatzems fixes, que en aquest cas serien fosses geològiques de gran profunditat. El fet d'enterrar-los és l'opció que sembla que té més consens entre els científics experts, però encara necessiten temps per comprovar la seva total viabilitat, per aquest motiu existeixen els magatzems temporals, una mesura per guanyar temps. Em resulta extrany que estiguem utilitzant un sistema energètic que encara no té massa clar què fer amb els residus.

Per altra banda, la gestió de residus nuclears de moment consisteix en impedir que la radioactivitat s'escampi vers l'exterior mitjançant barreres (recipients varis com urnes, contenidors i magatzems de metall, formigó...) i refrigerar l'alta temperatura amb aigua. En aquest sentit, la gestió dels residus nuclears consiteix en controlar la seva perillositat i guardar-los de per vida, però aquesta gestió encara no es capaç d'eliminar-los ni reduir els seus efectes perjudicials, de manera que personalment opino que no hi ha encara cap solució.

De moment els residus generats s'emmagatzemen en la pròpia central en piscines per disminuir la seva temperatura. Les centrals no disposen de suficient espai per emmagatzemar els residus generats, per aquest motiu és necessari la construcció d'un magatzem temporal centralitzat; de fet, alguna central ja ha hagut de construir un magatzem contigu a les propies intal·lacions per manca d'espai. Per altra banda, recordar que atès que Vandellós II va haver de ser tancada per accident, els residus generats durant la seva curta vida van ser enviats a un magatzem temporal de França sota un règim de lloguer. Si voleu saber el cost econòmic de l'operació, el qual esgarrifa, llegiu aquí.

Sobre el tema de la perillositat associada a aquest tipus d'instal·lacions, crec que és més perillós l'actual estat de la central nuclear d'Ascó, la qual en els darrers anys ha patit nombrosos incidents que indiquen que hauria de ser tancada urgentment. Si les coses es fan bé, la tecnologia actual permet un risc baix, perquè el risc zero no existeix. També caldrà analitzar com es realitzarà el transport dels residus d'arreu de l'estat fins el magatzem temporal centralitzat.

La meva opinió sobre aquest cementiri nuclear és la d'estar radicalment en contra. No estic a favor de l'energia nuclear perquè de la mateixa manera que el carbó i el petroli s'esgotaran properament, també ho farà el combustible nuclear, de manera que no té massa sentit apostar per quelcom que té data de caducitat.

Entenc que moltes families d'Ascó vegin aquesta opció com una oportunitat d'obtenir feina i una via de desenvolupament de la zona atès el centre tecnològic i el viver d'empreses associat, però en aquest cas la meva valoració només adopta l'aspecte energètic, i no considero l'energia nuclear com una alternativa vàlida. L'energia nuclear és cara, no presenta solucions definitives per l'eliminació dels residus i no és renovable.

La fi mai justifica els mitjans

La setmana passada Barack Obama va recollir el Premi Nobel de la Pau. A mitjans d'octubre ja vaig manifestar la meva postura en contra que el premi recaigués en mans d'una persona que encara no ha fet res per la pau. La veritat és que no sabia si tornar a copia l'article publicat o simplement fer cas omís, atès que no tenia res a comentar sobre el fet, però després de llegir el seu discurs, me quedat perplex.

No se fins a quin punt una persona que va a una cerimònia per recollir un premi en pro de la pau pot parlar sobre el concepte de guerres justes, del paper fonamental de la guerra per preservar la pau, la seva necessitat davant determinats amenaces o que es pot justificar per motius humanitaris.

La fi mai justifica els mitjans. No s'ha de lluitar per la pau, hem de ... per la pau. Cadascú pot trobar la paraula més adient per assolir-la, però mai el mot lluitar pot associar-se amb el de la pau.

Concloc amb una afirmació d'un altre Premi Nobel de la Pau, Martin Luther King, que també apareix en el discurs de Barack Obama: La violència mai produeix pau permanent. No resol els problemes socials: simplement crea problemes nous i més complicats. Recomano que llegiu el discurs íntegre aquí.

PD: Us imagineu el rebuig social que aquestes declaracions haguessin tingut en boca del George W. Bush o en Bin Laden?

Aminetu Haidar

La vaga de fam que Aminetu Haidar està duent a terme torna a donar visibilitat mediàtica al problema del Sàhara Occidental, un conflicte que si no és per manifestacions o accions d'aquest tipus passaria, per desgràcia, desapercebut per molts.

No domino gaire el tema del Sàhara Occidental però voldria fer alguna reflexió. No entenc perquè se li dona la responsabilitat del que està succeïnt a l'estat espanyol, qui ha vulnerat la declaració de drets humans és el Marroc.

Quan Espanya va abandonar la colònia del Sàhara Espanyol en època franquista a fi que es proclamés el país de la República Àrab Saharaui Democràtica, no crec que fos perquè el règim franquista entengués que aquella colònia espanyola posseïa un sentiment d'identitat nacional, sinó perquè no li convenia tindre efectius militars en la zona en aquells moments. Desafortunadament el Marroc ho va aprofitar per invair la regió i annexionar el que hauria de ser un país independent. A més, la retirada d'Espanya i la teòrica formació del nou estat es va fer sota la supervisió de l'ONU.

El problema que Aminety Haidar ha tornat a recordar hauria de ser solventat per l'ONU, i per una qüestió històrica Espanya hauria de jugar un paper molt important en les negociacions, més que qualsevol altre país o entitat.

Per altra banda, la vaga de fam em recorda que de vegades cal realitzar reivindicacions mediàtiques atès que els conflictes internacionals que no succeeixen a casa nostra acaben per esfumar-se i oblidant-se per molt que encara continuin. Hi ha una frase que diu que les guerres són molt sorolloses però les post-guerres en canvi, són molt silencionses.

Estic amb l'Aminetu Haidar, espero que l'ONU i l'estat liderin una negociació amb el Marroc respatllada pel món modern que respecta els drets humans per permetre que l'Aminetu pugui tornar a El Aaiun. Però també espero que aquestes conversacions siguin l'inici perquè el Marroc i molts altres països entenguin què són els drets humans i per què cal respectar-los, atès que el problema no s'acaba amb la tornada de l'Aminetu a casa seva.

Al costat de l'Aminetu Haidar i per un Sàhara Lliure. Per saber més sobre l'activitsme en favor de la llibertat del Sàhara Occidental per part de l'Aminetu aneu aquí i per saber més sobre el cas en qüestió aquí.

El Foro Nuclear amb la Cimera de Copenhaguen!!!

Coincidint amb la XV Cimera del Clima que tot just ha començat a celebrar-se, el Foro Nuclear, associació civil d'empreses relacionades amb la indústria nuclear espanyola, aprofita la vinentesa per fer publicitat que l'energia nuclear no emet CO2, de manera que és la solució que polítics i científics estan buscant aquests dies a Copenhaguen.

Segons el Foro Nuclear els motius bàsics són:

1. Les centrals nuclears són part de la solució. No generen gasos ni partícules contaminants a l'atmosfera.
   
2. La nuclear és la única font capaç de produir grans quantitats d'electricitat sense contaminar l'atmofera.
   
3. Els 8 reactors nuclears que funcionen a Espanya eviten l'emissió anual de 40 milions de tones de CO2, equivalents a les emissions de més de la meitat del parc automobilístic espanyol.
   
4. Les emissions de CO2 a Espanya estan un 35% per sobre del compromís adquirit en el Protocol de Kyoto i sense les nuclears aquesta xifra estarien per sobre del 50%.
   
5. L'operació a llarg plaç dels reactors actuals és una primera solució a la necessària construcció de noves centrals per assolir un subministre d'electricitat net i competitiu.

L'energia nuclear no emet CO2 durant el seu procès de generació elèctrica, però sí ho fa de manera indirecta si considerem tot el cicle complet de la vida d'una central nuclear: en les etapes de construcció de la planta, extracció minera de l'urani i la problemàtica gestió dels residus radioactius. Segons estudis científics elaborats per Öko-Institut, una central nuclear emet 34 grams de CO2 per cada kWh generat, un valor molt baix en comparació amb els 1000 grams d'una central tèrmica de carbó o els 120 d'una planta fotovoltaica; però l'energia eòlica i hidraulica els hi correspon 20 grams de CO2 per cada KWh generat, valor inferior respecte la nuclear.

Apostar per l'energia nuclear pot esdevenir una solució per reduir les emissions de CO2 davant altres tipus de sistemes energètics, però tal i com comento, si parlem en termes d'emissions de CO2 no és la millor opció. A més, la capanya no fa esment a la lletra petita, aquelles característiques i condicions que normalment no ens agraden: s'oblida de fer una anàlisi sobre els residus radiactius, sobre el problema de no disposar d'una ubicació per emmagatzemar-los, sobre el possible esgotament de les reserves d'urani en menys de 100 anys, sobre les ajudes públiques que reben, l'alt cost del KWh...

La solució és reduir consums per part de tots (empreses, administracions, ciutadans) i afavorir el desenvolupament de les energies renovables i l'eficiència energètica. Personalment considero aquesta campanya del Foro Nuclear com una estafa.

Enllaç del Foro de l'Enegia Nuclear aquí.

Compromisos globals, accions locals

Diumenge comença la Cimera de Copenhaguen, una cita de gran importa pel futur del planeta Terra, tal i com ja s'ha fet esment en diferents entrades en aquest bloc.

El govern espanyol ha mostrat la seva predisposició per assolir un compromís important en l'àmbit de les reduccions d'emissions de CO2. Aquests anuncis públics sempre són ben rebuts abans d'una reunió de tal magnitut a fi de contagiar aquesta postura vers la resta de països, però la realitat podria acabar sent una altra, i els acords establerts a la seva fi no siguin tan ambiciosos com inicialment tothom havia pretés.

Per què els meus dubtes davant la bona voluntat mostrada per l'estat? Doncs senzillament perquè diumenge començaré a seguir els diferents devats i discussions de la cimera sota una il·luminació de Nadal que des de finals de novembre engalana els carrers de la ciutat de Lleida. I aquest fet pot extrapolar-se en la majoria de municipis de Catalunya, Espanya, Europa i el Món Sencer.

Mentre els polítics procuraran assolir acords per reduir les emissions contaminats per evitar conseqüències irreparables en el nostre clima, a peu de carrer, als ulls de tots, podrem veure com malgastem energia. Les llums de Nadal consumeixen energia elèctrica, aquesta electricitat prové d'alguna central (probablement tèrmica o nuclear) i això comporta unes emissions contaminats de CO2 i altre gasos.

M'agrada que per Nadal i hagin llums al carrer, fa festa i li dona encant especial a la ciutat, no hi estic pas en contra, però connectar-les a finals de novembre és un dispendi energètic innecessari i una contaminació gratuïta. Tant és que les bombetes siguin leds de baix consum, tant és que el gremi de comerciants paguin aquesta lluminaria per fomentar el consumisme, tant és...

En els propers dies ens farem un tip de veure com l'Ajuntament de Lleida (així com molts altres) es posiciona a favor d'un acord important en la Cimera de Copenhaguen mitjançant actes, activitats, comunicats oficials... Curiosament, el dia 10 de desembre hi ha una conferència titulada "Copenhaguen: compromisos globals, accions locals" (a les 19 hores a la sala de plens de de Paeria) i una exposició anomenada "La Unió Europea, capdavantera en la lluita contra el canvi climàtic" (del 1 al 20 de desembre al Museu de la Paeria).

Si no vaig equivocat, l'Ajuntament és qui té la potestat de retardar l'engegada de la il·luminació de Nadal fins pocs dies abans que el Nadal arribi. Això sí seria una bona acció local per contribuir amb el compromís global que s'assolirà.

Somni pendent...

A l'edició d'ahir dilluns del diari La Vanguardia, vaig trobar una entrevista de Plàcid Garcia-Planas titulada El Orgullo Burka. En ella s'entrevista a Zeba, una dona de 35 anys d'Afganistan.

Només de veure la seva vestimenta amb un burka que la cobreix de cap a peus i en que és impossible veure-hi la més mínima part de la seva pell, un s'esgarrifa i ràpidament pensa en el gran endarreriment intel·lectual, social i cultural del país.

Frases com El burka me protege contra todo tipo de enemigos, Llevar sólo hiyab es como no llevar nada o No debería hablar con usted, no he pedido permiso a mis mayores, ràpidament em fan constatar les paraules del paràgraf anterior i pensar en el llarg camí per implantar els drets humans.

La fi del diàleg publicat al diari recull les següents interlocucions:

El reportero le agradece la conversación y se despide de Zeba, que se aleja entre el polvo del camino. Pero un minuto después, la mujer da media vuelta y regresa con una sorprendente petición.

–¿Me podría traer electricidad de su país?

–¿Electricidad? ¿Y cómo se la traigo?

–Sí. Una placa –explica dibujando un cuadrado con sus manos–.

Una placa solar para una mujer cuyo rostro nunca bañan los rayos del sol.

La darrera frase és un recurs literari molt elegant per concloure l'escrit, però a més, en condició d'enginyer i de persona que somia en marxar algun dia a fer algun viatje de cooperació en temes d'enegies renovables, aquestes 3 frases del diàleg final m'han arribat a l'ànima.

Algun dia marxaré a fer cooperació en temes de subministrament d'electricitat amb energies renovables. Sóc conscient que la durada de l'experiència probablement no serà llarga, però tant és. És una il·lusió, un somni... Per un motiu o altre encara no ho he fet i és quelcom pendent.

L'article de La Vanguardia aquí.

Pre-cimera de Copenhaguen

Aquesta setmana té lloc a Barcelona la darrera reunió de les moltes que al llarg de l'any s'han realitzat i serveixen per preparar la Cimera de Copenhaguen del proper mes de desembre.

Representants de tots els països del món discutiran les bases que s'haurien de tancar a Copenhaguen, les quals són de gran rellevància per afrontar el futur amb un marc legislatiu, atès que al 2012 el Protokol de Kyoto finalitza.

Aquets dies es pretén arribar a un acord de mínims, de manera que en cas que durant la cimera del desembre no s'arribi a cap acord més ambiciós, els compromisos adquirits a Barcelona siguin el punt de partida de la nova normativa a desenvolupar. Per aquest motiu és de vital importància que l'acord que s'assoleixi ara, mostri la clara predisposició del món per fer front al greu problema del canvi climàtic.

Els acords establerts en aquesta reunió seran una manera de mesurar la voluntat política per la lluita vers el canvi climàtic. Esperem que aquests compromisos siguin importants.

Apunt

La primavera del 2008 apuntava vers una de les pitjors sequeres de tota la història de Catalunya; en l'estiu del 2009, en canvi, no ha mancat l'aigua.

A finals d'octubre de 2008, la neu ja era present en molts punts de la Península Ibèrica, en llocs inclús on feia molt temps que no nevava. Al 2009 tot just comença a refrescar una mica.

És normal o el clima ha embogit?

Barack Obama, Premi Nobel de la Proactivitat 2009

És obvi que ser el president dels EEUU d'Amèrica és un càrrec de gran importància atès l'enorme potencial d'aquest país i degut la repercussió mundial sobre la resta del planeta. Després de 8 anys amb un conservador imbècil, en Barack Obama ha arribat com el gran salvador, representa una esperança per molts per canviar les coses dins el seu país, però també per cooperar més enllà de les seves fronteres. Amb caràcter, comunicatiu... i és el primer president negre de la història política dels Estat Units.

Ho té tot per eregir-se com una de les figures mediàtiques més influents dels propers 4 anys. En només 8 mesos ha donat constància que les intencions que pretén dur a terme són de vital importancia per l'obtenció d'un món millor: desitja implantar un servei mèdic públic al seu país, s'ha compromés a lluitar per un món sense armes nuclears de destrucció massiva, pretén mediar en el problema israelià i palestí i de fet ha conseguit que ambdues parts es sentin conjuntament per parlar, sembla predisposat a lluitar contra el canvi climàtic, tancarà la presó de Guantànamo...

Però aquestes bones accions no són suficients com per merèixer el Premi Nobel de la Pau, atès que de moment no són més que una declaració d'intencions; aquest reconeixement li arriba massa aviat, és un premi prematur.

De totes maneres m'agrada que en Barack Obama agraeixi el premi dient que el considera com un estímul per seguir en la direcció del camí que tot just acaba de començar, paraules amb les que ell mateix dona a entendre la sorpresa per un premi que encara no li pertoca.

Pedalejant

Com més d'un cop he dit en aquest bloc, estiuejo a Salou, i una de les coses que més m'agrada fer per la Costa Daurada és anar en bicicleta. Des de Salou és pot arribar fins Cambrils mitjançant un carril bici situat a peu de la platja de Vilafortuny, de manera que es pot gaudir de la companyia del mar.

Fa uns pocs anys, en una sortida en bici amb la meva germana, un cop arribat a Cambrils ens vam donar compte que al inici de la platja de l'Horta de Santa Maria el passeig marítim i el carril bici s'acabaven. Com que anàvem amb BTT vam decidir seguir endavant per un camí de terra: a ma esquerra, el mar; a ma dreta, xalets i apartaments d'estiueig.

A mesura que avançàvem, la panoràmica esquerrana es basava en diverses successions de platjes artificials amb espigons de pedra per resguardar-les; la visió dretana ens presentava les urbanitzacions de L'Albereda, la Llosa, El Dorado, Les Mimoses, L'Arcadia, La Dorada i Cambrils Meditarrània, totes elles pertanyents al terme municipal de Cambrils. En aquella excursió ja es podia intuir que en aquella zona aviat s'iniciarien les obres per implantar un passeig marítim, de manera que Salou i tota la costa de Cambrils quedaria unida.

Aquest fet em va fer néixer una preocupació que encara avui em ronda pel cap, i és que en un futur, probablement i només amb les excepcions dels abruptes accidents geogràfics, tota la costa podria quedar unida per un mateix passeig marítim.

M'agraden molt els passeigs marítims: són ideals per fer una volta a la vora del mar, ajuda a respectar la llei de costes, dóna vida al poble... He disfrutat de llargues passejades per Salou, La Pineda de Vila-seca, Coma-ruga, Calella, Castelldefels, Peñíscola o Benicàssim, i aquesta reflexió no està en contra d'aquests carrers peatonals paral·lels al mar, simplement és una petita reflexió sobre una situació que s'hauria d'abordar. Aquesta realitat és pot extrapolar a qualsevol altra ciutat: ja sia de muntanya, on els nous edificis es poden menjar zones boscoses; la meva pròpia ciutat de Lleida, que poc a poc elimina algunes zones de l'horta; o la zona metropolitana de Barcelona, un gran urb que engloba vaires ciutats.

Ahir pel matí, un altre cop amb la companyia de la meva germana, vam decidir arribar-nos fins aquell indret a fi de veure el canvi que segurament havia sofert. Actualment, fins la riera de Riudecanyes, on acaba el terme municipal de Cambrils, hi ha passeig marítim i carril bici.

El problema són les polítiques d'urbanitzacions de les ciutats? La superpoblació mundial? El desig de tota la societat d'una segona residència d'estiueig? L'únic que espero és que la costa pugui viure en harmonia i normalitat amb poblacions i zones verges.

Coronita Save the Beach (2)

Reflexions a posteriori del concert de Save the Beach; la festa va tindre lloc en la platja de llevant de Salou.

1) Molts joves no va tindre inconvenient en deixar enmig de la platja les ampolles i gots de beguda que els van ajudar a desinhibir-se durant el concert.

2) Un noi imberbe del meu davant va estar tota la nit bebent cubates i quan ja estava ben mamat, no va tindre inconvenient en treure's la minga i posar-se a pixar enmig de la platja i enmig de la gent que estava gaudint del concert. Tots els seus amics van riure.

3) Dels 6 grups musicals, només 1 va fer esment al tema de recuperació i conservació de les platges, Jarabe de Palo.

Si la idea de Save the Beach era de fer difusió de la seva tasca solidària, aquesta no va tindre massa èxit; evidentment no és que l'activitat estigués mal organitzada, perquè el presentador, el conegut Toni Aguilar, no es va cansar de repetir-ho constantment. Malauradament una gran part de la societat actual fa fàstic.

El proper declivi del petroli

A partir de Soliclima News m'assabeto que la revista Forbes ha publicat un article en el qual augura que el declivi de petroli començarà l'any 2012.

La producció de petroli es pot descriure gràficament mitjançant una forma de campana, el punt més alt del qual s'anomena punt de producció pic; superar aquest punt significa que la quantitat de petroli útil s'està esgotant.

Darrerament es troben pocs pous de petroli i aquests contenen poca quantitat de l'esmentat combustible, són de mala qualitat i de difícil explotació. Això significa que el ritme de consum és superior a la quantitat de petroli trobat i és fàcil preveure que aviat s'assolirà el punt de producció pic; conseqüentment augmentarà considerablement el preu del petroli i s'arribarà a un declivi a nivell de producció.

El carbó, el gas natural, els GLP, l'urani... són combustibles que la seva producció coincideix amb el comportament del petroli, de manera que un dia també s'esgotaran; per aquest motiu les energies renovables haurien de ser un sector de desenvolupament primordial si volem poder gaudir de futur.

Incendis d'estiu

Als estius sempre m'he preguntat si existeix alguna mesura definitiva per acabar amb la gran quantitat d'incendis que cremen per tot el país; òbviament mai l'he trobada, però no és cap secret que el correcte manteniment de la superfície forestal pot contribuir a la prevenció de molts incendis.

Els boscos estan plens de branques, fulles seques i rostolls ideals per començar a cremar; qualsevol burilla llançada per la finestra d'un cotxe o quelsevol tros de vidre d'una ampolla són elements perfectes per iniciar un incendi.

Aquests elements susceptibles de cremar són residus forestals que no tenen cap utilitat abandonats en mig del camp. Si aquests es recullen, no només es tracta d'una mesura preventiva per evitar incendis, sinó que es contribueix en la neteja de la natura, es possibilita la seva utilització com a biomassa (valorització d'un producte anteriorment considerat com un residu) i permet generar llocs de treball (que en els temps de crisi no aniria gens malament).

Si les branques, fulles seques i rostolls es cremen es pot generar energia elèctrica o calorífica. Normalment aquests residus forestals es trituren i es compacten en petits cilindres de pocs mil·límetres (péllets), els quals seran el combustible de les calderes de biomassa, les quals es poden emprar tant per aplicacions domèstiques (calor) com industrials (calor i/o electricitat).

Evidentment aquesta mesura, la qual fa temps que ronda pels cercles ecologistes, no extingirà massa incendis però pot ajudar a evitar-ne algun; a més, només per les altres avantatges ja val la pena plantejar-s'ho.

Per cert, un estudi de l'Obra Social de Caixa Catalunya determina que més de la meitat de la superficie forestal de Catalunya no reben cap mena de gestió, fet que implica que Catalunya estigui en una situació de greu perill d'incendi tal i com a cada estiu es repeteix.

(Mapa de risc d'incendis de Catalunya).

Agroecologia i Sostenibilitat Rural

Avui llegia al diari Segre que l'associassió Slow Food Terres de Lleida i la Universitat de Lleida van acordar ahir que properament s'ofertarà la titulació pròpia de segon cicle de Agroecologia i Sostenibilitat Rural, probablement de cara el curs 2010-2011.

Trobo que aquesta idea de Slow Food és molt encertada; Lleida és una terra eminentment agrícola i rural, i sempre ha mostrat el seu potencial per ser un referent en aquest àmbit gràcies al sectors pagès i ramader i a la impartició de les titulacions d'enginyeria agrònoma i forestals.

Però els temps canvien i cal aportar idees innovadores per modernitzar-se atès que la societat evoluciona i cal adaptar-se als nous temps. Aquesta nova fesonomia ha de ser aquesta nova titulació proposada per Slow Food per a que Lleida torni a ser novament capdavantera en la producció ecològica i sostenible en agricultura i ramaderia, a més de donar resposta a una nova necessitat de part de la societat que demana més coneixements en agricultura ecològica.

Tant de bo aquesta titulació sigui una realitat ben aviat; no tinc cap mena de dubte que amb ella Lleida i la UdL es convertiran en quelcom important i contribuiran a fer d'aquest món un lloc més sa i respectuós amb la natura. Des d'aquí el meu més sincer suport.