dijous, 17 de desembre del 2009

Inventari de noticies breus

Algunes noticies de rellevància que darrerament han sortit publicades als mitjans de comunicació:

  • Durant el passat mes de novembre, el 54'2% del consum elèctric de l'estat espanyol va ser cobert per energies renovables; en concret, el 21'2% correspon a l'energia eòlica i el 33% al conjunt de la resta d'energies renovables.

  • En els primers 9 mesos de l'any 2009, el 39'3% del consum d'energia elèctrica ha estat cobert per energies renovables.

  • Segons l'Organització Meteorològica Mundial (OMM), l'actual dècada serà la més calurosa i el 2009 serà el 5è any més càlid des de 1850 (any en que van començar a registrar-se medicions climàtiques).

  • Segons l'Agència Internacional de l'Energia, si no es produeix una contenció de consums, vers l'any 2013 es preveu problemes de subministrament enegètic amb petroli. Les reserves s'esgoten, no es troben nous pous i la demanda no baixa gaire. Això no significa que ens quedarem sense petroli d'un dia per l'altre, però pot comportar un aument de preu considerable.

dilluns, 14 de desembre del 2009

La fi mai justifica els mitjans

La setmana passada Barack Obama va recollir el Premi Nobel de la Pau. A mitjans d'octubre ja vaig manifestar la meva postura en contra que el premi recaigués en mans d'una persona que encara no ha fet res per la pau. La veritat és que no sabia si tornar a copia l'article publicat o simplement fer cas omís, atès que no tenia res a comentar sobre el fet, però després de llegir el seu discurs, me quedat perplex.
No se fins a quin punt una persona que va a una cerimònia per recollir un premi en pro de la pau pot parlar sobre el concepte de guerres justes, del paper fonamental de la guerra per preservar la pau, la seva necessitat davant determinats amenaces o que es pot justificar per motius humanitaris.
La fi mai justifica els mitjans. No s'ha de lluitar per la pau, hem de ... per la pau. Cadascú pot trobar la paraula més adient per assolir-la, però mai el mot lluitar pot associar-se amb el de la pau.

Concloc amb una afirmació d'un altre Premi Nobel de la Pau, Martin Luther King, que també apareix en el discurs de Barack Obama: La violència mai produeix pau permanent. No resol els problemes socials: simplement crea problemes nous i més complicats. Recomano que llegiu el discurs íntegre aquí.
PD: Us imagineu el rebuig social que aquestes declaracions haguessin tingut en boca del George W. Bush o en Bin Laden?

diumenge, 13 de desembre del 2009

La Marató de TV3: malalties minoritàries

Avui diumenge es cel·lebra La Marató de TV3, la qual en aquesta edició del 2009 tracta sobre les malalties minoritàries. Copio la informació que apareix en la pròpia web de La Marató de TV3:

Una malaltia minoritària és una malaltia greu, poc freqüent i que afecta un nombre reduït de persones. Són patologies bastant desconegudes, fins i tot per als metges. No és estrany, doncs, que els afectats se sentin perduts i sovint desesperats. A més d'un tractament, busquen una resposta. Com que hi ha al voltant d'unes 7.000 malalties minoritàries, són moltes les persones que en tenen alguna. A Catalunya hi ha uns 400.000 afectats. Es tracta, doncs, d'una gran minoria.

Les malalties minoritàries poden afectar qualsevol persona, de qualsevol país del món. Tot i que tenen especial incidència entre els infants, amb símptomes que es manifesten en els primers dies de vida, també hi ha malalties que apareixen en l'edat adulta. Aquestes malalties provoquen un alt risc de mortalitat i de morbiditat, és a dir, una pèssima qualitat de vida.

Al voltant del 80% d'aquestes malalties són fruit d'alteracions genètiques. Una mutació en un o més gens fa que es desenvolupi la malaltia. En funció de quin sigui el gen mutat, apareixerà una patologia o una altra. Més del 3% dels nounats poden patir alguna malaltia congènita. També hi ha malalties minoritàries que no es deuen a una alteració genètica, sinó que són causades per una infecció, una al·lèrgia o per una combinació de factors genètics i mediambientals. El que sembla clar és que sempre hi ha un component de predisposició genètica.

L'existència de tantes malalties, amb pocs pacients per a cadascuna, les fan poc conegudes també per als professionals de la medicina. Sovint el pacient i les seves famílies han de passar per desenes de proves i visitar nombrosos especialistes fins a tenir un diagnòstic definitiu. De vegades triguen anys a aconseguir-ho. Actualment algunes d'aquestes patologies, especialment les relacionades amb errors metabòlics, poden detectar-se amb proves neonatals.

Els fons recaptats a La Marató 2009 permetran avançar en la recerca sobre malalties minoritàries

En les més de 7.000 malalties minoritàries que existeixen hi ha gran diversitat de desordres i símptomes, que varien, no només segons la malaltia, sinó també dins d'una mateixa patologia. Generalment són multisistèmiques, és a dir, impliquen diversos òrgans i afecten les capacitats físiques, habilitats mentals, i les qualitats sensorials i de comportament dels malalts. L'afecció pot ser visible des del naixement o la infantesa, però n'hi ha que no apareixen fins a l'edat adulta. Tot depèn de quin tipus de mutació hi hagi hagut i del gen en qüestió.

Segueix La Marató i participa-hi, ja sigui mitjançant un donatiu o fent de voluntari en l'edició del 2010. La web de La Marató de TV3 aquí.

dissabte, 12 de desembre del 2009

Aminetu Haidar

La vaga de fam que Aminetu Haidar està duent a terme torna a donar visibilitat mediàtica al problema del Sàhara Occidental, un conflicte que si no és per manifestacions o accions d'aquest tipus passaria, per desgràcia, desapercebut per molts.


No domino gaire el tema del Sàhara Occidental però voldria fer alguna reflexió. No entenc perquè se li dona la responsabilitat del que està succeïnt a l'estat espanyol, qui ha vulnerat la declaració de drets humans és el Marroc.

Quan Espanya va abandonar la colònia del Sàhara Espanyol en època franquista a fi que es proclamés el país de la República Àrab Saharaui Democràtica, no crec que fos perquè el règim franquista entengués que aquella colònia espanyola posseïa un sentiment d'identitat nacional, sinó perquè no li convenia tindre efectius militars en la zona en aquells moments. Desafortunadament el Marroc ho va aprofitar per invair la regió i annexionar el que hauria de ser un país independent. A més, la retirada d'Espanya i la teòrica formació del nou estat es va fer sota la supervisió de l'ONU.

El problema que Aminety Haidar ha tornat a recordar hauria de ser solventat per l'ONU, i per una qüestió històrica Espanya hauria de jugar un paper molt important en les negociacions, més que qualsevol altre país o entitat.

Per altra banda, la vaga de fam em recorda que de vegades cal realitzar reivindicacions mediàtiques atès que els conflictes internacionals que no succeeixen a casa nostra acaben per esfumar-se i oblidant-se per molt que encara continuin. Hi ha una frase que diu que les guerres són molt sorolloses però les post-guerres en canvi, són molt silencionses.

Estic amb l'Aminetu Haidar, espero que l'ONU i l'estat liderin una negociació amb el Marroc respatllada pel món modern que respecta els drets humans per permetre que l'Aminetu pugui tornar a El Aaiun. Però també espero que aquestes conversacions siguin l'inici perquè el Marroc i molts altres països entenguin què són els drets humans i per què cal respectar-los, atès que el problema no s'acaba amb la tornada de l'Aminetu a casa seva.

Al costat de l'Aminetu Haidar i per un Sàhara Lliure. Per saber més sobre l'activitsme en favor de la llibertat del Sàhara Occidental per part de l'Aminetu aneu aquí i per saber més sobre el cas en qüestió aquí.

divendres, 11 de desembre del 2009

Beds are Burning (Varis autors)

Versió de varis cantants a favor d'una acord important en la Cimera de la Terra de Copenhaguen. La versió original del grup australià Midnight Oil aquí.

dimarts, 8 de desembre del 2009

El Foro Nuclear amb la Cimera de Copenhaguen!!!

Coincidint amb la XV Cimera del Clima que tot just ha començat a celebrar-se, el Foro Nuclear, associació civil d'empreses relacionades amb la indústria nuclear espanyola, aprofita la vinentesa per fer publicitat que l'energia nuclear no emet CO2, de manera que és la solució que polítics i científics estan buscant aquests dies a Copenhaguen.

Segons el Foro Nuclear els motius bàsics són:
  1. Les centrals nuclears són part de la solució. No generen gasos ni partícules contaminants a l'atmosfera.
  2. La nuclear és la única font capaç de produir grans quantitats d'electricitat sense contaminar l'atmofera.
  3. Els 8 reactors nuclears que funcionen a Espanya eviten l'emissió anual de 40 milions de tones de CO2, equivalents a les emissions de més de la meitat del parc automobilístic espanyol.
  4. Les emissions de CO2 a Espanya estan un 35% per sobre del compromís adquirit en el Protocol de Kyoto i sense les nuclears aquesta xifra estarien per sobre del 50%.
  5. L'operació a llarg plaç dels reactors actuals és una primera solució a la necessària construcció de noves centrals per assolir un subministre d'electricitat net i competitiu.

L'energia nuclear no emet CO2 durant el seu procès de generació elèctrica, però sí ho fa de manera indirecta si considerem tot el cicle complet de la vida d'una central nuclear: en les etapes de construcció de la planta, extracció minera de l'urani i la problemàtica gestió dels residus radioactius. Segons estudis científics elaborats per Öko-Institut, una central nuclear emet 34 grams de CO2 per cada kWh generat, un valor molt baix en comparació amb els 1000 grams d'una central tèrmica de carbó o els 120 d'una planta fotovoltaica; però l'energia eòlica i hidraulica els hi correspon 20 grams de CO2 per cada KWh generat, valor inferior respecte la nuclear.


Apostar per l'energia nuclear pot esdevenir una solució per reduir les emissions de CO2 davant altres tipus de sistemes energètics, però tal i com comento, si parlem en termes d'emissions de CO2 no és la millor opció. A més, la capanya no fa esment a la lletra petita, aquelles característiques i condicions que normalment no ens agraden: s'oblida de fer una anàlisi sobre els residus radiactius, sobre el problema de no disposar d'una ubicació per emmagatzemar-los, sobre el possible esgotament de les reserves d'urani en menys de 100 anys, sobre les ajudes públiques que reben, l'alt cost del KWh...

La solució és reduir consums per part de tots (empreses, administracions, ciutadans) i afavorir el desenvolupament de les energies renovables i l'eficiència energètica. Personalment considero aquesta campanya del Foro Nuclear com una estafa.

Enllaç del Foro de l'Enegia Nuclear aquí.

dilluns, 7 de desembre del 2009

Davant una greu emergència

Copio l'editorial conjunta que 56 diaris de 45 països han elaborat i han publicat avui en motiu del inici de la Cimera de Copenhaguen. La traducció és de María Luisa Rodríguez Tapia.
Frente una gran emergencia
Si no nos unimos para emprender acciones decisivas, el cambio climático causará estragos en nuestro planeta y, con él, en nuestra prosperidad y nuestra seguridad. Los peligros son evidentes desde hace una generación. Ahora, los hechos han empezado a hablar por sí solos: 11 de los últimos 14 años han sido los más calientes que se registran, el casquete polar del Ártico está derritiéndose y la increíble subida de los precios del petróleo y los alimentos el año pasado nos ofrece un anticipo del caos que se avecina. En las publicaciones científicas, la cuestión ya no es si la culpa es de los seres humanos, sino cuánto tiempo nos queda para limitar los daños. Y, sin embargo, hasta ahora, la respuesta del mundo ha sido débil y desganada.

El cambio climático se ha ido produciendo durante siglos, tiene consecuencias que persistirán para siempre y nuestras perspectivas de controlarlo se van a decidir en los próximos 14 días. Pedimos a los representantes de los 192 países reunidos en Copenhague que no vacilen, que no caigan en disputas, que no se echen las culpas unos a otros, sino que aprovechen la oportunidad surgida del mayor fracaso político contemporáneo. Ésta no debe ser una lucha entre el mundo rico y el mundo pobre, ni entre el Este y Occidente. El cambio climático afecta a todos, y todos deben resolverlo.

La base científica es compleja pero los datos están claros. El mundo necesita tomar medidas para limitar el ascenso de la temperatura a 2 grados centígrados, un objetivo para el que será preciso que las emisiones mundiales alcancen su tope y empiecen a disminuir entre los próximos cinco y 10 años. Una subida mayor, de 3 o 4 grados centígrados -el mínimo aumento que, siendo prudentes, podemos prever si no se hace nada-, secaría los continentes y convertiría tierras de cultivo en desiertos. Podría extinguirse la mitad de todas las especies, millones de personas se verían desplazadas y el mar inundaría países enteros.

Son pocos los que creen que, a estas alturas, pueda salir de Copenhague un tratado perfectamente definido; sólo fue posible empezar a avanzar verdaderamente en esa dirección con la llegada del presidente Obama a la Casa Blanca y el cambio total en la política de obstruccionismo que Estados Unidos mantenía desde hace años. Y el mundo sigue estando a merced de la política interior norteamericana, porque el presidente no puede comprometerse por completo a emprender las acciones necesarias hasta que el Congreso lo autorice.

Pese a ello, los políticos, en Copenhague, pueden y deben ponerse de acuerdo en los elementos esenciales de un acuerdo justo y eficaz y, sobre todo, en un calendario firme para que ese acuerdo se convierta en tratado. Deberían imponerse como plazo la reunión de la ONU sobre el clima que se celebrará el próximo mes de junio en Bonn. Como dice un negociador: "Podemos ir a la prórroga, pero no podemos permitirnos el lujo de volver a jugar el partido".

El núcleo del acuerdo debe ser un pacto entre los países ricos y los países en vías de desarrollo que aborde cómo se va a repartir la carga de luchar contra el cambio climático y cómo vamos a compartir algo que ahora es muy valioso: el billón aproximado de toneladas de carbono que podemos emitir antes de que el mercurio ascienda a niveles peligrosos.

Las naciones ricas son aficionadas a señalar la verdad aritmética de que no puede haber solución hasta que algunos gigantes en vías de desarrollo como China tomen medidas más radicales que hasta ahora. Pero el mundo rico es responsable de la mayor parte del carbono acumulado en la atmósfera, tres cuartos del dióxido de carbono emitido desde 1850. Ahora tiene el deber de tomar la iniciativa, y cada país desarrollado debe comprometerse a serias reducciones que disminuyan sus emisiones a un nivel muy inferior al de 1990 de aquí a 10 años.

Los países en vías de desarrollo pueden destacar que no son ellos los causantes del grueso del problema y que las regiones más pobres del mundo van a ser las más afectadas. Pero van a contribuir cada vez más al calentamiento y, por consiguiente, también ellos deben comprometerse a emprender acciones significativas y cuantificables. Aunque no han llegado a lo que algunos esperaban, los recientes compromisos de los dos mayores contaminantes del mundo, Estados Unidos y China, han sido pasos importantes en la debida dirección.

La justicia social exige que el mundo industrializado rebusque en su cartera y se comprometa a dar dinero para ayudar a los países más pobres a adaptarse al cambio climático y a suministrarles tecnologías limpias que les permitan tener un crecimiento económico sin aumentar sus emisiones. También es preciso fijar la arquitectura de un futuro tratado, con una rigurosa vigilancia multilateral, recompensas justas a cambio de la protección de los bosques y la evaluación creíble de la "exportación de emisiones" para que la carga acabe repartiéndose de forma más equitativa entre quienes fabrican productos contaminantes y quienes los consumen. Y la justicia exige también que la carga que corresponda a cada país desarrollado tenga en cuenta su capacidad de soportarla; por ejemplo, los miembros más nuevos de la UE, a menudo, mucho más pobres que "la vieja Europa", no deben sufrir más que sus socios más ricos.

La transformación será cara, pero mucho menor que la factura de rescatar al sector financiero mundial, y mucho menos costosa que las consecuencias de no hacer nada.

Muchos de nosotros, sobre todo en los países desarrollados, tendremos que cambiar nuestro estilo de vida. La era de los vuelos que cuestan menos que el trayecto en taxi al aeropuerto se acerca a su fin. Tendremos que comprar, comer y viajar de forma más inteligente. Tendremos que pagar más por nuestra energía y utilizarla menos.

Pero el paso a una sociedad que emita poco carbono ofrece la perspectiva de más oportunidades que sacrificios. Ya hay algunos países que han reconocido que hacer esa transformación puede aportar crecimiento, puestos de trabajo y mejor calidad de vida. El flujo de capitales es un dato significativo: el año pasado, por primera vez, se invirtió más en formas renovables de energía que en producir electricidad a partir de combustibles fósiles.

Para librarnos de nuestra adicción al carbono en sólo unas décadas serán necesarias proezas de ingeniería e innovación comparables a las más grandes de nuestra historia. Pero, mientras que la llegada del hombre a la Luna o la división del átomo surgieron del conflicto y la rivalidad, la carrera del carbono debe nacer de un esfuerzo de colaboración para lograr la salvación colectiva.
La victoria sobre el cambio climático exigirá un triunfo del optimismo sobre el pesimismo, de la visión de futuro sobre la estrechez de miras, de lo que Abraham Lincoln llamó "los ángeles buenos de nuestra naturaleza".

Ése es el ánimo con el que periódicos de todo el mundo hemos firmado conjuntamente este editorial. Si nosotros, con puntos de vista nacionales y políticos tan diferentes, podemos ponernos de acuerdo sobre lo que hay que hacer, seguro que nuestros dirigentes también son capaces de hacerlo.

Los políticos presentes en Copenhague tienen el poder de determinar cómo nos juzgará la historia: una generación que vio un reto y le hizo frente, o una tan estúpida que vio el desastre pero no hizo nada para evitarlo. Les rogamos que tomen la decisión acertada.

Aquest article el subscriuen els següents diaris: EL PAÍS (Espanya), Süddeutsche Zeitung (Alemania), Gazeta Wyborcza (Polonia), Der Standard (Austria), Delo (Eslovenia), Vecer (Eslovenia) Zimbabue Botsuana (Suráfrica) (Suráfrica), Dagbladet Information (Dinamarca), Politiken (Dinamarca), Dagbladet (Noruega), The Guardian (Reino Unido), Le Monde (Francia), Libération (Francia), La Repubblica (Italia), De Volkskrant (Holanda), Kathimerini (Grecia), Publico (Portugal), Hurriyet (Turquía), Novaya Gazeta (Rusia), Irish Times (Irlanda), Le Temps (Suiza), Economic Observer (China), Southern Metropolitan (China), CommonWealth Magazine (Taiwan), Joongang Ilbo (Corea del Sur), Tuoitre (Vietnam), Brunei Times (Brunei), Jakarta Globe (Indonesia), Cambodia Daily (Camboya), The Hindu (India), The Daily Star (Bangladesh), The News (Pakistán), The Daily Times (Pakistán), Gulf News (Dubai), An Nahar (Líbano), Arabic Gulf Times (Qatar), Maariv (Israel), The Star (Kenia), Daily Monitor (Uganda), The New Vision (Uganda), Zimbabwe Independent (Zimbabue), The New Times (Ruanda), The Citizen (Tanzania), Al Shorouk (Egipto), Botswana Guardian (Botsuana), Mail & Guardian (Suráfrica), Business Day (Suráfrica), Cape Argus (Suráfrica),Toronto Star (Canadá), Miami Herald (EE UU), El Nuevo Herald (EE UU), Jamaica Observer (Jamaica), La Brújula Semanal (Nicaragua), El Universal (México), Zero Hora (Brasil), Diario Catarinense (Brasil), Diaro Clarín (Argentina).

divendres, 4 de desembre del 2009

Compromisos globals, accions locals

Diumenge comença la Cimera de Copenhaguen, una cita de gran importa pel futur del planeta Terra, tal i com ja s'ha fet esment en diferents entrades en aquest bloc.
El govern espanyol ha mostrat la seva predisposició per assolir un compromís important en l'àmbit de les reduccions d'emissions de CO2. Aquests anuncis públics sempre són ben rebuts abans d'una reunió de tal magnitut a fi de contagiar aquesta postura vers la resta de països, però la realitat podria acabar sent una altra, i els acords establerts a la seva fi no siguin tan ambiciosos com inicialment tothom havia pretés.
Per què els meus dubtes davant la bona voluntat mostrada per l'estat? Doncs senzillament perquè diumenge començaré a seguir els diferents devats i discussions de la cimera sota una il·luminació de Nadal que des de finals de novembre engalana els carrers de la ciutat de Lleida. I aquest fet pot extrapolar-se en la majoria de municipis de Catalunya, Espanya, Europa i el Món Sencer.
Mentre els polítics procuraran assolir acords per reduir les emissions contaminats per evitar conseqüències irreparables en el nostre clima, a peu de carrer, als ulls de tots, podrem veure com malgastem energia. Les llums de Nadal consumeixen energia elèctrica, aquesta electricitat prové d'alguna central (probablement tèrmica o nuclear) i això comporta unes emissions contaminats de CO2 i altre gasos.
M'agrada que per Nadal i hagin llums al carrer, fa festa i li dona encant especial a la ciutat, no hi estic pas en contra, però connectar-les a finals de novembre és un dispendi energètic innecessari i una contaminació gratuïta. Tant és que les bombetes siguin leds de baix consum, tant és que el gremi de comerciants paguin aquesta lluminaria per fomentar el consumisme, tant és...
En els propers dies ens farem un tip de veure com l'Ajuntament de Lleida (així com molts altres) es posiciona a favor d'un acord important en la Cimera de Copenhaguen mitjançant actes, activitats, comunicats oficials... Curiosament, el dia 10 de desembre hi ha una conferència titulada "Copenhaguen: compromisos globals, accions locals" (a les 19 hores a la sala de plens de de Paeria) i una exposició anomenada "La Unió Europea, capdavantera en la lluita contra el canvi climàtic" (del 1 al 20 de desembre al Museu de la Paeria).
Si no vaig equivocat, l'Ajuntament és qui té la potestat de retardar l'engegada de la il·luminació de Nadal fins pocs dies abans que el Nadal arribi. Això sí seria una bona acció local per contribuir amb el compromís global que s'assolirà.

divendres, 27 de novembre del 2009

Marea Alta

No recordo exactament, però farà cosa d'un parell d'estius, en una parada de llibres de segona ma al carrer, remenant entre els diferents exemplars, vaig trobar un llibre que tractava sobre el canvi climàtic.

Després de llegir la contraportada i fullejar-lo, me'l vaig comprar perquè semblava que explicava exemples reals dels efectes ocasionats per l'escalfament global; ja havia llegit uns quants llibres sobre les causes teòriques i les futures conseqüències, però em faltava trobar-n'hi algun que ho expliqués en la vida real.

No parla sobre la nova redistribució i concentració de pluges, sinó que descriu les grans inundacions que van succeir a principis de l'any 2000 al centre d'Anglaterra; no explica l'augment del nivell del mar degut al desglaç del gel de Groenlandia, sinó que documenta la imminent desaparició d'un país format per un conjunt d'illes del Pacífic. Situacions reals que il·lustren i fan més entenedor les desastroses conseqüències del canvi climàtic.

Havia anat posposant la lectura perquè, malgrat els coneixements tan necesaris que em podia reportar, pensava que seria pesat de llegir (dades, xifres, percentatges...) i sempre trobava entre els prestatges de casa algun altre títol suposadament més interessant. Finalment aquest mes de novembre vaig decidir obrir-lo i m'he endut una grata sorpresa: es tracta d'un llibre preciós. Amè, senzill i molt entretingut; un dels llibres sobre la temàtica que més m'està agradant, on s'expliquen les evidents proves que l'autor ha recollit després de 3 anys de viatges per documentar-se.


Marea Alta, de l'editorial RBA i publicat al 2004. El seu autor és Mark Lynas, qui va nèixer a Fiji el 1973 i va estudira història i polítiques a la Universitat d'Edimburg. Ha treballar com a redactor de la pàgina web OneWorld.net i en l'actualitat exerceix de periodista i comentarista radiofònic especialitzat en canvi climàtic.

dimarts, 24 de novembre del 2009

Panorama abans cimera de Copenhaguen

Recordo que fa unes setmanes, en referència a la pre-cimera de Copenhaguen celebrada a Barcelona, vaig llegir en la premsa que l'acord de mínims no s'havia estrablert però que la reunió havia estat profitosa atès que s'havien assolit acords qualitatius.

Això d'acords qualitatius no em va convèncer gaire atès que la voluntat a priori d'establir una retallada en l'emissió de gassos tots els països la tenen, el problema rau en el percentatge que a cadascú li pertoca en funció de la seva quota d'emissions de CO2 mundial, grau de desenvolupament... per arribar a una reducció global entre un 25 i un 40% respecte els valors de 1990 l'any 2020.

A falta d'un parell de setmanes per l'inici de la cimera, les coses no es presenten de la millor manera possible atès la postura dels dos principals països contaminants: EEUU i la Xina són dos països que han de comprometer-se a una reducció molt important, però sembla ser que malgrat la voluntat d'Obama, el congrès d'EEUU impedirà que signi el protocol sortint; la Xina ja ha anunciat que si EEUU no hi participa ells no es comprometen a cap mena de disminució d'emissions. Per altra banda, països emergents com Mèxic, Indonèsia, Japó o la India només participaran si EEUU i la Xina signen el futur tractat.

Curiosament, mentre alguns països es neguen a signar el full de ruta i altres només ho faran en funció dels països que hi participen, Brasil i Corea del Sud, països emergents que no estan obligats a reduir emissions en els propers anys, s'han compromès, el primer a una retallada voluntaria ambiciosa (evidentment els factor de subvencions internacionals seran claus per materialitzar-ho en la realitat) i el segon a una reducció d'un 30%.

Segons els càlculs dels experts, tenint en compte les retallades que els dels diferents països s'han compromès a realitzar, l'any 2020 s'arribaria a una reducció d'un 17%, molt allunyat encara del rang 25-40% que la comunitat científica exigeix per mitigar els efectes propers que ens depara el canvi climàtic.

Segons el panorama actual, no s'assolirà una acord vinculant a nivell mundial, sinó més aviat un pacte polític entre els països que hi vulguin participar.

dissabte, 14 de novembre del 2009

Operación Diablo - Enginyeria Sense Fronteres


DIMARTS 17 DE NOVEMBRE A LES 20:30h

CAFÈ DEL TEATRE DE
L’ESCORXADOR


OPERACIÓN DIABLO

Directors:Ernesto Cabellos i Stephanie Boyd

Aquest documental despulla l’engranatge mediàtic i vigilància que utilitza una corporació de la indústria extractiva d’or per neutralitzar la feina de líders ambientals de la regió de Cajamarca, als Andes peruans. La “Operación Diablo” és un costós i abusiu operatiu de seguiment al que fou sotmès el Padre Marco Arana, Premio Nacional de Derechos Humanos del Perú 2004 i un grup de joves professionals aliats, incloent voluntaris espanyols.

Activitat organitzada pel grup de Lleida d'Enginyeria Sense Fronteres. Si voleu més informació sobre l'ONG, visiteu el seu bloc.

dimarts, 10 de novembre del 2009

Som el que fem

La Comissió Europea acaba d'aprobar 3 noves varietats de blat de moro transgènics per la seva utilització en aliments i per l'elaboració de pinsos.

Fins ara a Europa hi havia un blat de moro transgènic, el controvertit MON810 de l'empresa Montsanto, a partir d'ara s'inclouen els denominats MON88017, MON89034 i 59122xNK603. Les varietats tindran una validesa de 10 anys i els productes derivats hauran de portar un etiquetatge que informi de ser un producte OGM (organisme genèticament modificat), però els animals que consumeixin pinso transgènic (el qual sí anirà correctament etiquetat) no aniran marcats, de manera que el consumidor final no sabrà si la carn consumida ha ingerit pinso transgènic o no.

Personalment no domino gaire el tema de trasgènics però m'hi posiciono en contra; estic a favor de l'agricultura ecològica tot i que considero que està bé que s'investigui el tema dels transgènics i la biotecnologia, però dins un marc legislatiu molt i molt controlat. Aprofitant la mala noticia que desafortunadament ens ha regalat la CE, el proper dissabte 28 de novembre, a les 12:00 hores al Teatre Armengol de Bellpuig tindrà lloc l'acte de constitució formal de la plataforma Som lo que Sembrem.

Com sabreu, Som lo que Sembrem és una associació que l'any passat va promoure una Iniciativa Legislativa Popular (ILP) en que va ser capaç de recollir més de 100.000 signatures per declarar Catalunya lliure de transgènics i apostar per un nou model d'alimentació i pagesia, que directament afecten sobre la salut i el medi ambient. La ILP va prosperar i malgrat obtindre signatures suficients per devatre-la al Parlament de Catalunya, la postura de CiU, PSC i PP van evitar que ni tan sols es pogués parlar del tema.

La vida de Som lo que Sembren va consistir en recollir signatures per tirar endavant la ILP i ara es pretén que l'entitat trobi nous camins per seguir amb la lluita pacífica.

dijous, 5 de novembre del 2009

Cites (20)

  • L'home oblida els seus orígens; la natura mai. Paulo Coelho.
  • M'interesa el futur perquè és el lloc on passaré la resta de la meva vida. Woody Allen.
  • Si volem insultar algú, l'anomenem animal. En quan a crueltat i malicia, humà podria ser un insult major. Iasaac Asimov.
  • La contaminació no és altra cosa que els recursos que estem desperdician. Permetem que es dispersin perque ignorem el seu valor. Richard Buckminster Fuller.
  • Lèconomia globalitzadora està traslladant la definició d'aigua des de la propietat comuna fins la bé privat per la seva lliure extracció i comercialització. Verdan Shiva.
  • El canvi climàtic és molt més que un problema mediambiental. És un problema social, en que els països pobres són les primeres víctimes. Juan López de Uralde.
  • La natura no fa res en va. Aristótiles.
  • La fiscalitat ambietal és un instrument per incentivar els canvis de comportament. Jordi Roca.

dimarts, 3 de novembre del 2009

Somni pendent...

A l'edició d'ahir dilluns del diari La Vanguardia, vaig trobar una entrevista de Plàcid Garcia-Planas titulada El Orgullo Burka. En ella s'entrevista a Zeba, una dona de 35 anys d'Afganistan.
Només de veure la seva vestimenta amb un burka que la cobreix de cap a peus i en que és impossible veure-hi la més mínima part de la seva pell, un s'esgarrifa i ràpidament pensa en el gran endarreriment intel·lectual, social i cultural del país.
Frases com El burka me protege contra todo tipo de enemigos, Llevar sólo hiyab es como no llevar nada o No debería hablar con usted, no he pedido permiso a mis mayores, ràpidament em fan constatar les paraules del paràgraf anterior i pensar en el llarg camí per implantar els drets humans.
La fi del diàleg publicat al diari recull les següents interlocucions:
El reportero le agradece la conversación y se despide de Zeba, que se aleja entre el polvo del camino. Pero un minuto después, la mujer da media vuelta y regresa con una sorprendente petición.
–¿Me podría traer electricidad de su país?
–¿Electricidad? ¿Y cómo se la traigo?
–Sí. Una placa –explica dibujando un cuadrado con sus manos–.
Una placa solar para una mujer cuyo rostro nunca bañan los rayos del sol.
La darrera frase és un recurs literari molt elegant per concloure l'escrit, però a més, en condició d'enginyer i de persona que somia en marxar algun dia a fer algun viatje de cooperació en temes d'enegies renovables, aquestes 3 frases del diàleg final m'han arribat a l'ànima.
Algun dia marxaré a fer cooperació en temes de subministrament d'electricitat amb energies renovables. Sóc conscient que la durada de l'experiència probablement no serà llarga, però tant és. És una il·lusió, un somni... Per un motiu o altre encara no ho he fet i és quelcom pendent.
L'article de La Vanguardia aquí.

dilluns, 2 de novembre del 2009

Pre-cimera de Copenhaguen

Aquesta setmana té lloc a Barcelona la darrera reunió de les moltes que al llarg de l'any s'han realitzat i serveixen per preparar la Cimera de Copenhaguen del proper mes de desembre.

Representants de tots els països del món discutiran les bases que s'haurien de tancar a Copenhaguen, les quals són de gran rellevància per afrontar el futur amb un marc legislatiu, atès que al 2012 el Protokol de Kyoto finalitza.

Aquets dies es pretén arribar a un acord de mínims, de manera que en cas que durant la cimera del desembre no s'arribi a cap acord més ambiciós, els compromisos adquirits a Barcelona siguin el punt de partida de la nova normativa a desenvolupar. Per aquest motiu és de vital importància que l'acord que s'assoleixi ara, mostri la clara predisposició del món per fer front al greu problema del canvi climàtic.

Els acords establerts en aquesta reunió seran una manera de mesurar la voluntat política per la lluita vers el canvi climàtic. Esperem que aquests compromisos siguin importants.

diumenge, 1 de novembre del 2009

Selva Negra (Maná)

divendres, 30 d’octubre del 2009

SMS

A les 11:45 d'aquest matí he rebut un missatge al mòbil de Intermón Oxfam que deia:

Sabem qui s'està carregant el clima. Vine a descobrir-ho, el dissabte a la tarda o el diumenge al matí, a la Plaça Sant Joan a Lleida.

Tens curiositat per saber-ho? Passa't-hi.

dijous, 29 d’octubre del 2009

Apunt

La primavera del 2008 apuntava vers una de les pitjors sequeres de tota la història de Catalunya; en l'estiu del 2009, en canvi, no ha mancat l'aigua.

A finals d'octubre de 2008, la neu ja era present en molts punts de la Península Ibèrica, en llocs inclús on feia molt temps que no nevava. Al 2009 tot just comença a refrescar una mica.

És normal o el clima ha embogit?

dimecres, 28 d’octubre del 2009

VI Cicle de Cinema i Drets Humans

Arriba el VI Cicle de Cinema i Drets Humans, els continguts del qual giraran entorn el canvi climàtic, drets sexuals i reproductius, parir al sud, processos de reconciliació, crisi finacnera i dret a l'educació.
Cada divendres i dissabte, entre el 6 i 21 de novembre, es projectarà una pel·lícula i es realitzarà un debat entorn el tema tractat. L'horari és de 19 a 21:00 hores (pel·lícula + debat) a la Facultat de Dret i Economia del Campus de Cappont de la UdL. L'entrada és gratuïta.
La veritat és que no he trobat cap web que informi sobre el tema, tot i que al rectorat de la UdL hi han folletons amb l'explicació de les diferents pel·lícules. Imagino que també es poden trobar en altres llocs de la ciutat.
PROGRAMA
Div 6, Canvi climàtic:
Film Out of Balance, de Tom Jackson, 65 min, 2007.
Ponent Josep Enric Llebot, catedràtic de Física de la UAB, expert en climatologia física i canvi climàtic.
Dis 7, Drets sexuals i reproductors:
Film Nada Personal, de G. Tamayo i C. Cáceres, 21 min, 1999.
Ponent Sara Cuentas, membre d'InterRed, vocal de gènere de la Federació Catalana d'ONGD.
Div 13, Parir al Sud:
Film Dead Mums Don't Cry, de Steve Bradshaw, 50 min, 2005.
Ponent Vicenç Cararach, professor d'Obstetricia i Ginecologia de la UB i consultor de l'Hospital Clínic de Barcelona.
Dis 14, Processos de reconciliació:
Film Syntoniser Amani, de Germán Reyes, 75 min, 2008.
Ponent Gernán Reyes, director de La Bretxa i dierector i productor del documental.
Div 20, Crisi Financera:
Films Dinero es Deuda, de Paul Grignon, 47 min, 2007 i Insubmís a la Banca, de E. Trilla i M. Martí, 23 min, 2008.
Ponent Enric Duran, activista dels moviments socials i promotor de les publicacions Crisi i Podem.
Dis 21, Dret a l'educació:
Films Soy Meera Malik, de Marcos Borregón, 16 min, 2009 i La Escuela de la Calle, de Maximiliano González, 18 min, 2009.
Ponent Raquel León, responsable de l'àrea d'educació d'Intermón Oxfam.

diumenge, 25 d’octubre del 2009

Canvi d'hora

La passada nit va tindre lloc l'habitual canvi d'hora, una de les accions més controvertides i que més debat generen entre la societat.
Des de les intitucions públiques s'explica aquest canvi argumentant que permet un estalvi energètic del 5% al aprofitar millor les hores de llum. Fa temps que m'atreu el tema però he estat incapaç de trobar cap text ofical que ho detalli clarament; l'IDAE dona xifres i explica que existeix un estalvi potencial energètic important, però en cap moment posa exemples ni demostracions per entendre-ho. En aquest sentit la seva divulgació és poc útil ja que no expliquen com ni d'on s'obté aquest estalvi.

L'any passat a tv3 van explicar que l'estalvi energètic era més aviat una fal·làsia i que el vertader motiu pel qual es proposa aquesta mesura seria el millor aprofitament d'hores de sol durant el període hivernal.

Rebuscant per internet he trobat un bloc que il·lustra i explica amb molta pedagogia l'entrellat del canvi d'hora. Us deixo el link del bloc No Solo Mates pels qui esteu interessats, val molt la pena.

dimarts, 20 d’octubre del 2009

20 anys després encara dura el tema

Ahir dilluns 19 d'octubre, es van complir 20 anys de l'accident de Vandellós I; només a títol de recordatori breu, es va produir un incendi en una turbina de la central que va derivar en una inundació que va malmetre molts sistemes de refrigeració del reactor, amb la considerable perillositat que això va suposar per la població catalana. Fixeu-vos si va ser quelcom important que la central nuclear va haver de tancar de manera definitiva i va ser desmantellada.
Vandellós I va ser inaugurada el 1972 i abans de l'accident el 1989, ja havia patit una trentena d'avaries. Degut l'accident de Txernòbil el 1986 es van augmentar les mesures de seguretat nuclear i el Consell de Seguretat Nuclear (CSN) va determinar 5 modificacions amb caràcter d'urgència per Vandellós I.
Personalment el que més preocupació em genera és el tema dels residus d'alta activitat (RAA) generats durant la curta vida útil (17 anys, del 1972 al 1989) de la central. Degut que Espanya no disposa de cap ubicació per emmagatzemar els RAA, l'estat espanyol paga en concepte de lloguer a França perquè aquest els emmagatzemi; el 1992 va ser quan es va iniciar aquest contracte que suposava un pagament de 250 milions per emmagatzemar els residus fins el desembre de 2010, data en que el govern espanyol donava per suposat que ja disposaria d'un magatzem especial per RAA.
La gràcia del tema no és que pel gener de 2010 no estigui acabat aquest magatzem, sinó que a hores d'ara ni tan sols es disposa del lloc on construir-lo. La més que segura propera tarifa serà de 21,5 milions d'euros a l'any, és a dir, uns 60.000 euros diaris, 20.000 més dels que actualment s'estan pagant. Si algú diu que l'energia nuclear és barata és per pegar-lo.
20 anys després de l'accident encara no s'ha trobat solució a la gestió dels residus nuclears.

dijous, 15 d’octubre del 2009

Copenhaguen, la darrera oportunitat (Blog Action Day 2009)

Del 7 al 18 del proper desembre tindrà lloc la XV Conferència de les Parts (COP) de les Nacions Unides, també coneguda com la cimera de Copenhaguen. La importància de la propera cimera radica en el fet que la vigència del protocol de Kyoto finalitza al 2012, de manera que per evitar un buit legal en termes de reducció d’emissions de gasos d’efecte hivernacle (GEH) és imprescindible assolir un acord, atès que les Nacions Unides necessiten 3 anys com a mínim per formalitzar-lo administrativament.


El protocol de Kyoto és un compromís legalment vinculant de reducció d’emissions per part de tots els països industrialitzats que el van signar i el seu objectiu és reduir el 5’2% d’emissions de GEH globals sobre els nivells de 1990 durant el període comprés entre 2008-2012. Va entrar en vigor el febrer de 2005 després del recolzament de 55 nacions que sumaven el 55% de les emissions, condició necessària per posar-lo en marxa.


Estats Units és l’únic país que encara no ha ratificat el protocol de Kyoto, Espanya és el segon país que més ha augmentat les emissions percentualment respecte el 1990 i des de 2006, l’opinió científica destaca la necessitat de reduir les emissions de GEH en més d’un 50% respecte els nivells de 1990.


Les propostes més significatives en que darrerament s’està treballant i que durant el decurs de la cimera hauran de ser discutides són:


  • Reducció de les emissions en un 40% respecte els nivells de 1990 al 2020 per part dels països industrialitzats.
  • Els països en vies de desenvolupament, malgrat no ser responsables del canvi climàtic, hauran d’assumir compromisos ambiciosos a nivell de reducció i contenció d’emissions.
  • Establir mecanismes financers per frenar la desforestació de les zones verdes més grans del planeta, atès que aquests absorbeixen CO2.
  • Fomentar ajuda econòmica dels països rics vers els països pobres per que aquests puguin combatre el canvi climàtic i puguin adaptar-se als efectes perjudicials que ja són inevitables.

El diagnòstic del planeta terra és mot greu i d’aquesta cimera ha de sorgir el tractament a seguir; ara i més que mai, Copenhaguen és la darrera oportunitat per mantenir l’augment de la temperatura mitja del planeta respecte la de la temperatura de l’era preindustrial per sota de 2ºC, valor límit perquè les conseqüències del canvi climàtic no siguin de magnituds desastroses i irreparables.


Degut el fracàs del protocol de Kyoto, les valoracions científiques sobre el futur catastròfic i el risc d’un buit legal, la XV Conferència de les Parts reuneix tots els factors per erigir-se com l’esdeveniment més important i rellevant per afrontar el canvi climàtic.


PD: Avui té lloc el Blog Action Day 2009, el qual gira entorn el tema del canvi climàtic. Aquest escrit ha estat elaborat amb la finalitat de participar en aquesta iniciativa que cada any la gent que amb bloc i a qui els agrada expressar-se, és reuneixen virtualment per fomentar la difusió de temes de gran importància a nivell mundial.

dimarts, 13 d’octubre del 2009

Solidàrium 2009

Aquest cap de setmana arriba la VI edició del Solidàrium 09, que engloba la IV edició de la Fira d’Entitats Solidàries de Lleida i la VIII edició de la Mostra al Carrer d’Informació i Documentació per al Desenvolupament.

D’aquesta manera, dissabte i diumenge en la plaça Sant Joan de Lleida podreu assabentar-vos de les diferents entitats i ONGs de la província i si us interessa podreu conèixer els seus projectes i la manera de poder-hi col·laborar.

Aquest any, com a tema central es treballarà un nou objectiu de desenvolupament del mil·leni, concretament l'educació primària universal, una de les bases fonamentals del desenvolupament i alhora un dret fonamental al que tothom hauria de tenir accés. L'assoliment d'aquest objectiu és indispensable per consolidar el repte de reduir la pobresa.

Per més imformació dels diferents actes paral·lels així com de totes les entitats participants aquí.


diumenge, 11 d’octubre del 2009

Barack Obama, Premi Nobel de la Proactivitat 2009

És obvi que ser el president dels EEUU d'Amèrica és un càrrec de gran importància atès l'enorme potencial d'aquest país i degut la repercussió mundial sobre la resta del planeta. Després de 8 anys amb un conservador imbècil, en Barack Obama ha arribat com el gran salvador, representa una esperança per molts per canviar les coses dins el seu país, però també per cooperar més enllà de les seves fronteres. Amb caràcter, comunicatiu... i és el primer president negre de la història política dels Estat Units.


Ho té tot per eregir-se com una de les figures mediàtiques més influents dels propers 4 anys. En només 8 mesos ha donat constància que les intencions que pretén dur a terme són de vital importancia per l'obtenció d'un món millor: desitja implantar un servei mèdic públic al seu país, s'ha compromés a lluitar per un món sense armes nuclears de destrucció massiva, pretén mediar en el problema israelià i palestí i de fet ha conseguit que ambdues parts es sentin conjuntament per parlar, sembla predisposat a lluitar contra el canvi climàtic, tancarà la presó de Guantànamo...

Però aquestes bones accions no són suficients com per merèixer el Premi Nobel de la Pau, atès que de moment no són més que una declaració d'intencions; aquest reconeixement li arriba massa aviat, és un premi prematur.

De totes maneres m'agrada que en Barack Obama agraeixi el premi dient que el considera com un estímul per seguir en la direcció del camí que tot just acaba de començar, paraules amb les que ell mateix dona a entendre la sorpresa per un premi que encara no li pertoca.

dimecres, 7 d’octubre del 2009

Curiosa situació

Segons un estudi elaborat per l'Agència Internacional de l'Energia, aquest any 2009 les emissions globals de CO2 es reduiran un 3% degut als efectes que la crisi econòmica ha provocat sobre el sector industrial i empresarial.

L'evolució de les emissions mundials en els darrers anys sempre s'ha caracteritzat per una tendència en augment d'un 3% de mitja anual, de manera que trencar aquesta dinàmica és quelcom positiu, i més quan es confirma que serà la disminució més forta dels darrers 40 anys. A més, segons l'ONG WWF, el passat setembre va ser el mes amb menys emissions de CO2 des de 1999.

Si més no, curiós.

dissabte, 3 d’octubre del 2009

Sorteig benèfic - Construcció nova protectora d'animals

La Protectora d'Amics dels Animals del Segrià construirà properament una nova protectora que substitueixi la que fins ara utilitzaven i que els hi havia quedat petita i antiquada.

Els terrenys han estat cedits per l'ajuntament i ara toca trobar el finançament econòmic per fer front a la futura edificació, per això s'ha ideat un sorteig benèfic d'art. Cada butlleta costa 5 euros i la seva compra dona accès a participar en el sorteig de les obres que diversos autors han cedit desinteressadament a la protectora. Hi han 20 pintors, un fotògraf i una restauradora.

Del dilluns 19 al dissabte 24 d'octubre estaran exposades en la Biblioteca Pública de Lleida. El primer dia hi haurà la inaguració oficial i el dia de la clausura el sorteig.

Els llocs on es poden adquirir les butlletes són:
  • Hospital Veterinari de Lleida - Joc de la Bola, 16
  • Centre Veterinari Riu Ebre - C/ Riu Ebre (Cap-Pont)
  • Pastisseria Santpau - Historiador Lladonosa
  • Quiosc Esteve - Rambla Ferran
  • Mesón Lourdes - Corregidor Escofet, 32 (Pardinyes)
  • En la Biblioteca Pública de Lleida. Del 19 al 24 de Octubre.
  • Per mail a: protectoralleida@hotmail.com
Els artistes que han participat en aquesta bona iniciativa són: ROSA SIRÉ, MARIUS CARRETERO, TONI UCEDA, RAFAEL BORLÄNSA, CARMEN AREVALILLO, JOAN RAMÓN ESPAX, JOSÉ MARÍA BATLLE, LOLA DE ARAMBURU, RAMÓN PUJOLÀ, FRANCESC PUELL MELÀ, SERGIO RODRÍGUEZ, FRANCISCO RIUS, DIVINA DRUDIS, PAQUITA FERRER, OLGA CLOP, NEUS PEÑA PÉREZ, LAURA GÓMEZ VALERO, ÁNGEL CIVERA, MAITE VILLAFRANCA, NEUS PENA ARNÓ, JESÚS VÁZQUEZ URIARTE Y MARI CARMEN SERRANO.

A continuació un video sobre algunes de les obres:


dijous, 1 d’octubre del 2009

II Fira sobre Salut i Alimentació

Aquest cap de setmana (3 i 4 d'octubre) tindrà lloc la II Fira sobre Salut i Alimentació, organitzada per Slow Food Terres de Lleida al Palau de Vidre dels Camps Elisis de Lleida.

Aquesta fira és un punt de trobada perquè la ciutadania s'informi de primera ma sobre què és l'agricultura ecològica, transgènics, plantes medicinals, teràpies naturals no agressives... Una fira que fomenta el consum ètic i ecològic a través de paradetes i expositors, conferències, debats, i experiències varies.

Tal i com s'indica en el programa de la fira:
L'alimentació conscient ens ajuda a comunicar-nos com la natura, que ens nodreix i pasa a formar part del nostre organisme, submergint-nos en una simfonia d'olors, colors i sabors, per convertir una necessitat bàsica en un plaer, en el que, com a consumidors, podem elegir bé.

En aquesta fira dona a conèixer altres opcions que s'apliquen als valors essencials d'ahir i d'avui, per cuidar la Terra i la Salut, al mateix temps que s'estimula la producció ecològica i l'economia al servei de la vida, de les persones i del planeta.

Des de Slow Food s'invita a disfrutar d'aquests dies de trobada, a obrir els sentits i aprofunditzar en els valors alimentaris que influeixen en la vida a nivell personal, social i global; en el present i en el futur.

Per saber més sobre el programa d'actes, aquí.

dissabte, 12 de setembre del 2009

Jardineria de guerrilla

Fa temps vaig llegir en algun bloc de medi ambient l'existència d'un moviment que sota el nom de guerrilla urbana o jardineria de guerrilla intervenia en els diferents espais degradats de les ciutats plantant arbres i arbustos, a fi de crear zones verdes en espais sense cap mena d'ús. L'objectiu d'aquest moviment social cosisteix en assolir un canvi estètic i ecològic en la dura i asfàltica fesonomia de les ciutats.

Es comenta que aquesta activitat reivindicativa va sorgir al 2004 a Londres, gràcies a Richard Reynolds qui mitjançant el seu bloc va parlar sobre aquesta idea, malgrat que també es diu que a Nova York des de 1978 ja s'estaven produïnt aquest tipus d'experiències.

En el diari El Periódico de Catalunya de divendres passat em vaig trobar una noticia d'un home de 74 anys, Raül Domínguez, qui fart de veure que el parterre de davant de casa seva, a la rambla del Poblenou, només estava format per males herbes i sorra, va decidir transformar-lo en una petit jardí urbà amb cactus, palmeres, cebes i romaní.

Aquesta acció reflecteix perfectament l'esperit d'aquest moviment. Evidentment és necessari un mínim de coneixements necessàris per plantar espècies adaptades al clima, que requereixen un mínim manteniment... per a que tinguin èxit.

divendres, 28 d’agost del 2009

Pedalejant

Com més d'un cop he dit en aquest bloc, estiuejo a Salou, i una de les coses que més m'agrada fer per la Costa Daurada és anar en bicicleta. Des de Salou és pot arribar fins Cambrils mitjançant un carril bici situat a peu de la platja de Vilafortuny, de manera que es pot gaudir de la companyia del mar.

Fa uns pocs anys, en una sortida en bici amb la meva germana, un cop arribat a Cambrils ens vam donar compte que al inici de la platja de l'Horta de Santa Maria el passeig marítim i el carril bici s'acabaven. Com que anàvem amb BTT vam decidir seguir endavant per un camí de terra: a ma esquerra, el mar; a ma dreta, xalets i apartaments d'estiueig.

A mesura que avançàvem, la panoràmica esquerrana es basava en diverses successions de platjes artificials amb espigons de pedra per resguardar-les; la visió dretana ens presentava les urbanitzacions de L'Albereda, la Llosa, El Dorado, Les Mimoses, L'Arcadia, La Dorada i Cambrils Meditarrània, totes elles pertanyents al terme municipal de Cambrils. En aquella excursió ja es podia intuir que en aquella zona aviat s'iniciarien les obres per implantar un passeig marítim, de manera que Salou i tota la costa de Cambrils quedaria unida.

Aquest fet em va fer néixer una preocupació que encara avui em ronda pel cap, i és que en un futur, probablement i només amb les excepcions dels abruptes accidents geogràfics, tota la costa podria quedar unida per un mateix passeig marítim.

M'agraden molt els passeigs marítims: són ideals per fer una volta a la vora del mar, ajuda a respectar la llei de costes, dóna vida al poble... He disfrutat de llargues passejades per Salou, La Pineda de Vila-seca, Coma-ruga, Calella, Castelldefels, Peñíscola o Benicàssim, i aquesta reflexió no està en contra d'aquests carrers peatonals paral·lels al mar, simplement és una petita reflexió sobre una situació que s'hauria d'abordar. Aquesta realitat és pot extrapolar a qualsevol altra ciutat: ja sia de muntanya, on els nous edificis es poden menjar zones boscoses; la meva pròpia ciutat de Lleida, que poc a poc elimina algunes zones de l'horta; o la zona metropolitana de Barcelona, un gran urb que engloba vaires ciutats.

Ahir pel matí, un altre cop amb la companyia de la meva germana, vam decidir arribar-nos fins aquell indret a fi de veure el canvi que segurament havia sofert. Actualment, fins la riera de Riudecanyes, on acaba el terme municipal de Cambrils, hi ha passeig marítim i carril bici.

El problema són les polítiques d'urbanitzacions de les ciutats? La superpoblació mundial? El desig de tota la societat d'una segona residència d'estiueig? L'únic que espero és que la costa pugui viure en harmonia i normalitat amb poblacions i zones verges.

dilluns, 24 d’agost del 2009

Coronita Save the Beach (2)

Reflexions a posteriori del concert de Save the Beach; la festa va tindre lloc en la platja de llevant de Salou.

1) Molts joves no va tindre inconvenient en deixar enmig de la platja les ampolles i gots de beguda que els van ajudar a desinhibir-se durant el concert.

2) Un noi imberbe del meu davant va estar tota la nit bebent cubates i quan ja estava ben mamat, no va tindre inconvenient en treure's la minga i posar-se a pixar enmig de la platja i enmig de la gent que estava gaudint del concert. Tots els seus amics van riure.

3) Dels 6 grups musicals, només 1 va fer esment al tema de recuperació i conservació de les platges, Jarabe de Palo.

Si la idea de Save the Beach era de fer difusió de la seva tasca solidària, aquesta no va tindre massa èxit; evidentment no és que l'activitat estigués mal organitzada, perquè el presentador, el conegut Toni Aguilar, no es va cansar de repetir-ho constantment. Malauradament una gran part de la societat actual fa fàstic.

dijous, 20 d’agost del 2009

Cites (19)

  • "Donat que probablement, sigui aquest l'únic món habitable que puguem conèixer, unim-nos per fer que sigui el millor possible" (Eduard O. Wilson).
  • "Queden pocs llocs en el planeta on podem inhalar la memòria viva del que fou aquest Edén abans que nosaltres arribéssim" (Alan Weisman).
  • "Ara se el secret perque les persones siguem millors. És necessari crèixer a l'aire lliure, menjar i dormir en contacte amb la terra" (Walt Whitman).
  • La natura és vertaderament coherent i confortable amb ella mateixa (Isaac Newton).
  • "Mantingues el teu amor vers la natura, perquè és la vertadera forma d'entendre l'art més i més" (Vincent Van Gogh).
  • "La lliuta pel decreixement és obertament anticapitalista" (Joaquím Sempere).
  • "He conegut moltes persones que no els hi agrada que se'ls catalogui con ecologistes perquè no volen que se'ls assocïi amb la imatge estereotipada d'un hippy assegut sota un àrbre menjant pipes. Per molt que m'agradin els fruits secs i els arbres, jo no em descriuria a mi mateixa com a hippy, però sí sóc, definitivament i rotunda, ecologista" (Alexandra Cousteau).
  • "La moda és un fenomen social molt ben orquestrat que res té a veure amb la constant que suposa el medi ambient. La moda és quelcom que voluntariament es desitja efímer, de manera que hi ha contradicció de termes. Per altra part, la preocupació per la natura és una linea ascendent: cada vegada hi ha més gent que pensa que cal fer quelcom pel planeta. A això se li pot anomenar moviment cultural, concienciació, nou pensament... però no moda. Per desgràcia és quelcom més filosòfic que pràctic (Joquín Araujo).

dilluns, 17 d’agost del 2009

Pura Vida

L'any passat, a principis d'agost vaig llegir La Sonrisa de Ariadna, un llibre de José María Mendiluce que em va regalar la meva germana i que em va agradar moltíssim. Remenant aquest hivern per una llibreria de Cambrils, vaig trobar amb un llibre del mateix autor, i mira per on, el final de Pura Vida és l'inici de La Sonrisa de Ariadna.

A partir de les vivències d'una noia, Ariadna, que treballa a l'ONU i es trasllada a Costa Rica per començar un projecte, explica l'estil de vida de la gent del país: com viuen del turisme, què pensen dels visitants, la diferència de cultures entre el món desevolupat i el món encara verge, l'amor i adoració que senten per la natura frondosa... És una història d'amor enmig d'un escenari encantador i diferent, fàcil i àgil de llegir.

Us el remconano molt seriosament, val la pena, tant aquest com la continuació. José María Mendiluce és un ecologista convençut, membre del partit polític Els Verds, ha estat eurodiputat, ha treballat per l'ONU en tasques de cooperació de gran importància i amb aquest llibre va ser finalista del Premi Planeta.

dijous, 13 d’agost del 2009

L'illa dels residus de l'oceà Pacífic

A l'oceà Pacífic s'hi concentra una gran zona amb una quantitat de residus molt alta; sense cap mena de dubtes, els residus són d'origen humà: envasos, ampolles, aparells electrònics, mobiliari domèstic, peces d'automòbils... Degut les corrents marines, aquests arriben fins la zona central del Pacífic on una corrent circular fa que quedin atrapades en una àrea concreta, per aquest motiu rep el nom d'illa dels residus.

Dues embarcacions van sortir de la costa oest d'Estats Units a principis d'agost fi d'observar de primera mà aquesta zona contaminada, no només superficialment amb residus que suren, sinó que aquests arriben fins una profunditat considerable. Aquesta zona queda fora de les rutes comercials, probablement per aquest motiu malgrat que fa 10 anys que ja es coneixia aquest fet, serà el primer cop que s'ha plantejat seriosament un projecte per posar-hi remei. Si no m'equivoco, el 1999 la Fundación de Investigación Marina Algalita va fer la troballa i va donar la veu d'alarma, però des de llavors, rés de rés.

La fase inicial del projecte consisteix en estudiar com està la zona contaminada, agafar-hi mostres i analitzar les conseqüencies que aquesta zona pugui implicar en l'alimentació dels petits animals que estan en la part inferior de la cadena tròfica alimentària oceànica atès que aquests són ingerits per peixos i aus que poden formar part de la nostra dieta.


Noticia trobada al diari El Periódico de Catalunya, aquí. Si voleu més informació, us deixo un enllaç d'una entrada del mes de maig de 2008 on ja hi vaig fer esment i també un altre link amb informació més concreta i on també hi ha un video per veure amb els vostres propis ulls com és la zona.

dimarts, 11 d’agost del 2009

Coronita Save the Beach

L'empresa de cervesa Corona, responsable de la famosa Coronita, fa anys que duu a terme un projecte de recuperació de platges. Cada any es proposa preservar una platja europea elegida de manera popular des de la web del projecte.

Segons s'indica en la web, el 60% de la linea costera del Pacífic i el 35% de la de l'Atlàntic desapareixen al ritme d'un metre per any, degradació provocada de vegades per causes naturals i d'altres per l'acció de l'home. Per aquest motiu sorgeix el projecte de recuperació de costes Coronita Save the Beach.

Aquest 2009 s'ha treballat en la recuperació de la platja italiana de Capocotta, situada a Roma, i en la web ja es pot començar a fer propostes per la platja a recuperar al 2010. En la web del projecte trobareu noticies, un blog, opcions de publicar iniciatives similars...

A fi de celebrar l'èxit del projecte d'aquest any, el proper dissabte dia 14 es realitza un concert gratuït a Salou, on actuaran Jarabe de Palo, Pignoise, Maldita Nerea, Ragdog, Aura i 84.

Per més informació, la web del projecte aquí.

dilluns, 10 d’agost del 2009

El proper declivi del petroli

A partir de Soliclima News m'assabeto que la revista Forbes ha publicat un article en el qual augura que el declivi de petroli començarà l'any 2012.

La producció de petroli es pot descriure gràficament mitjançant una forma de campana, el punt més alt del qual s'anomena punt de producció pic; superar aquest punt significa que la quantitat de petroli útil s'està esgotant.

Darrerament es troben pocs pous de petroli i aquests contenen poca quantitat de l'esmentat combustible, són de mala qualitat i de difícil explotació. Això significa que el ritme de consum és superior a la quantitat de petroli trobat i és fàcil preveure que aviat s'assolirà el punt de producció pic; conseqüentment augmentarà considerablement el preu del petroli i s'arribarà a un declivi a nivell de producció.

El carbó, el gas natural, els GLP, l'urani... són combustibles que la seva producció coincideix amb el comportament del petroli, de manera que un dia també s'esgotaran; per aquest motiu les energies renovables haurien de ser un sector de desenvolupament primordial si volem poder gaudir de futur.

dissabte, 8 d’agost del 2009

Incendis d'estiu

Als estius sempre m'he preguntat si existeix alguna mesura definitiva per acabar amb la gran quantitat d'incendis que cremen per tot el país; òbviament mai l'he trobada, però no és cap secret que el correcte manteniment de la superfície forestal pot contribuir a la prevenció de molts incendis.

Els boscos estan plens de branques, fulles seques i rostolls ideals per començar a cremar; qualsevol burilla llançada per la finestra d'un cotxe o quelsevol tros de vidre d'una ampolla són elements perfectes per iniciar un incendi.

Aquests elements susceptibles de cremar són residus forestals que no tenen cap utilitat abandonats en mig del camp. Si aquests es recullen, no només es tracta d'una mesura preventiva per evitar incendis, sinó que es contribueix en la neteja de la natura, es possibilita la seva utilització com a biomassa (valorització d'un producte anteriorment considerat com un residu) i permet generar llocs de treball (que en els temps de crisi no aniria gens malament).

Si les branques, fulles seques i rostolls es cremen es pot generar energia elèctrica o calorífica. Normalment aquests residus forestals es trituren i es compacten en petits cilindres de pocs mil·límetres (péllets), els quals seran el combustible de les calderes de biomassa, les quals es poden emprar tant per aplicacions domèstiques (calor) com industrials (calor i/o electricitat).

Evidentment aquesta mesura, la qual fa temps que ronda pels cercles ecologistes, no extingirà massa incendis però pot ajudar a evitar-ne algun; a més, només per les altres avantatges ja val la pena plantejar-s'ho.

Per cert, un estudi de l'Obra Social de Caixa Catalunya determina que més de la meitat de la superficie forestal de Catalunya no reben cap mena de gestió, fet que implica que Catalunya estigui en una situació de greu perill d'incendi tal i com a cada estiu es repeteix.


(Mapa de risc d'incendis de Catalunya).

divendres, 7 d’agost del 2009

Will you be there (Michael Jackson)

Cançó de la banda sonora de Liberad a Willy.


dimecres, 5 d’agost del 2009

Akwaaba, un estiu a l'Àfrica


Akwaaba, un estiu a l'Àfrica tracta d'una noia de 16 anys que compra per e-bay un poblet de Ghana i hi decideix instal·lar-hi una central solar per generar electricitat i alimentar el poble. El contrast cultural i social entre el món europeu i l'africà des dels ulls ignorants d'una adolescent és el tema central de llibre.

L'autor és en Thomas Fuchs, guionista, periodista i radiofonista alemany, i l'editorial és Gran Angular, de manera que podeu imaginar que va adreçat a un públic juvenil; tot i això la temàtica m'ha empès a llegir-lo i atès que els llibres de viatges de cooperació m'agraden molt m'ho he passat bé, especialment he disfrutat amb les explicacions i descripcions de la zona de Ghana i la seva forma de vida, però evidentment no és un llibre adreçat per la gent de la meva edat, però pel públic a qui va dirigit està molt bé.

És un llibre entretingut i ideal per atreure la gent jove al món de la cooperació; amb 16 anys m'hagués agradat tindre'l entre les mans.


diumenge, 2 d’agost del 2009

Costa Brava

A mitjans de juliol vaig fer una escapadeta amb la meva xicota a la Costa Brava; ens vam allotjar a Tamariu, una petita zona costera que pertany al municipi de Palafrugell.

La veritat és que la zona és preciosa; la cala de Tamariu així com altres cales properes com les de Sa Tuna (de la qual m'hi vaig enamorar), Sa Riera (des de la qual es poden contemplar les illes Medes) o Aiguablava (des de la qual hi vam arribar per un camí de ronda després de caminar 20 minuts). Aigües cristal·lines, roques, penya-segats, boscos a peu de mar... També vam fer kayac pel mar i vam practicar snorkel.

Em va encantar la zona, vaig disfrutar molt amb el paisatge, de fet la natura també és paisatge i m'agrada saber que encara estem a temps de conservar i disfrutar d'aquest racons tan bonics i meravellosos. Tan de bo l'especulació urbanística no malmeti la zona, ni aquesta ni qualsevol altre indret digne de ser contemplat amb silenci, on les paraules sobren degut a l'extrema bellesa del paisatge i l'entorn.