En Pau (1)

En Pau és un noi de 23 anys que tot just ha acabat la carrera de ciències ambientals en la Universitat de Girona. És un tio simpàtic, a qui li agrada l'esport, la música i anar de festa amb els amics.

Porta 6 mesos buscant feina però no troba rés en consonància amb el seu perfil. En el diari El Punt dels diumenges nomès aparèixen feines per fer de comercial i en el portal d'internet Infojobs sempre demanen entre 2 i 5 anys d'experiència en el sector.

Com és una persona dinàmica i proactiva, també ha optat per enviar el seu CV a les empreses on desitjaria treballar, malgrat que ni en les corresponents pàgines web s'indiqui la necessitat de contractar personal; de moment encara no ha rebut resposta de cap.

En Pau no ho acaba d'entendre. El món laboral li exigeix experiència però ningú li vol donar l'oportunitat d'adquirir-la. Hi ha una tasa d'atur molt alta però es parla de retrassar la jubilació fins els 67 anys. I entremig prejubilacions ben remunerades amb 55 anys, sous vitalicis per polítics retirats, estructures públiques ineficients...

En busca del premi pendent

En els darrers dies s'ha parlat molt sobre la iniciativa d'una plataforma ciutadana a favor que en Vicente Ferrer sigui candidat al Premi Nobel de la Pau. Atès que aquest guardó no s'entrega a títol pòstum, es reclama que sigui la Fundació Vicente Ferrer (FVF) la candidata legal, la institució que millor representa la grandíssima tasca que aquesta bona persona va desenvolupar durant més de 40 anys a Anantapur, la zona més pobra i erma de l'Índia.

En vida, en Vicente Ferrer va ser candidat en 3 ocasions però mai va rebre el guardó, i això és quelcom que no acabo de comprendre. Després de revisar la llista de premiats, sincerament, desconec el nom i la feina realitzada per la gran majoria, però indubtablement, ni Al Gore ni Barack Obama es mereixen aquest reconeixement per davant del father Ferrer.

Els premis sempre són injustos entenent que és tremendament complex premiar una sola persona/institució/plataforma...; sempre en queda exclòs alguna candidatura que de ben segur també s'ho mereixia. Però els premis també han de ser justos, i el guanyador sempre ha de ser per algú que vertaderament hagi fet quelcom rellevant, i no tots els premiats, al meu entendre, s'ho mereixen.

Degut a la seva mort, l'any passat el diari El Periódico de Catalunya va regalar el llibre titulat Vicente Ferrer, La Revolució Silenciosa, escrit per Alberto Oliveras. Curiosament el dia que sortia en premsa l'anunci de la intenció de presentar la Fundació com candidata vaig acabar de llegir-lo. La veritat és que el llibre en qüestió no m'ha agradat gaire (no se si era el tipus d'escriptura, la manera de ralatar les vivències, l'estructura o què...) però m'ha permès conèixer més a fons una d'aquelles figures que per sempre passaran a la història per contribuir en un món més igual i just.

Tant de bo la FVF pugui recollir un premi que fa temps el mateix Vicente Ferrer hauria d'haver rebut.

Secretisme

Al voltant de l'energia nuclear hi ha molt secretisme, i quan succeeix això és perquè les coses no estan massa clares:

• Abans de transportar els residus al magatzem temporal centralitzat (MTC), aquests encara hauran d'estar uns 8 anys en les piscines de la mateixa central. Per quin motiu?
• Per què un MTC té una vida limitada? A partir de llavors la instal·lació ja no és capaç de retenir la radioactivitat? Quedarà la zona contaminada?
• Què és més perillós: 1) petits cementiris al costat de les centrals nuclears com fins ara o 2) un únic MTC de grans dimensions amb una xarxa de transport nuclear escampada per tot l'estat?
• Per quin motiu apostem per un sistema energètic que encara no té clar què fer-ne dels residus?
• Si un malfuncionament del MTC pot tindre un radi d'acció que va més enllà del terme municipal, té sentit llavors que només l'ajuntament tingui potestat per decidir presentar-se com candidat per acollir el magatzem?

Per què carai no s'expliquen aquests i d'altres aspectes de manera clara?

Un pòster per Haití

L'EOI de Lleida, Metges Sense Fronteres i Creu Roja estan organitzant des de principis de setmana la campanya solidària Un pòster per Haití.

Aquesta consisteix en una subhasta de cartells de temes varis (esport, cinema, paisatges...). Cada setmana es penjaran un seguit de pòsters, de manera que qualsevol persona pugui fer una oferta econòmica (preu de sortida de 5 euros); l'oferta i les dades de la persona es registraran en uns fulls reservats pel cas. Cada divendres de la mateixa setmana a les 12:00 s'adjudicarà el pòster a la persona que hagi fet l'aportació més alta.

Els diners recaptats es repartiran per igual entre les ONGs Metges Sense Fronteres i Creu Roja. La campanya va començar el dilluns i finalitzarà un cop s'esgotin els pòsters disponibles per la subhasta. Hi pot participar qualsevol persona, no cal tindre cap mena de relació amb l'EOI.

Cementiri nuclear en una imatge

NO al cementiri nuclear

El fet que Espanya disposi d'un magatzem temporal centralitzat (MTC) de residus nuclears em sembla quelcom lògic a fi de poder semi-tancar el que seria el cicle de l'energia nuclear; no té massa sentit generar electricitat amb tecnologia nuclear i no gestionar els propis residus.

Cal tindre en compte que aquest magatzem temporal servirà per emmagatzemar els residus generats a l'estat durant 60 anys; un cop arribats a aquesta data, els esmentats residus haurien de ser retirats per ser enterrats en magatzems fixes, que en aquest cas serien fosses geològiques de gran profunditat. El fet d'enterrar-los és l'opció que sembla que té més consens entre els científics experts, però encara necessiten temps per comprovar la seva total viabilitat, per aquest motiu existeixen els magatzems temporals, una mesura per guanyar temps. Em resulta extrany que estiguem utilitzant un sistema energètic que encara no té massa clar què fer amb els residus.

Per altra banda, la gestió de residus nuclears de moment consisteix en impedir que la radioactivitat s'escampi vers l'exterior mitjançant barreres (recipients varis com urnes, contenidors i magatzems de metall, formigó...) i refrigerar l'alta temperatura amb aigua. En aquest sentit, la gestió dels residus nuclears consiteix en controlar la seva perillositat i guardar-los de per vida, però aquesta gestió encara no es capaç d'eliminar-los ni reduir els seus efectes perjudicials, de manera que personalment opino que no hi ha encara cap solució.

De moment els residus generats s'emmagatzemen en la pròpia central en piscines per disminuir la seva temperatura. Les centrals no disposen de suficient espai per emmagatzemar els residus generats, per aquest motiu és necessari la construcció d'un magatzem temporal centralitzat; de fet, alguna central ja ha hagut de construir un magatzem contigu a les propies intal·lacions per manca d'espai. Per altra banda, recordar que atès que Vandellós II va haver de ser tancada per accident, els residus generats durant la seva curta vida van ser enviats a un magatzem temporal de França sota un règim de lloguer. Si voleu saber el cost econòmic de l'operació, el qual esgarrifa, llegiu aquí.

Sobre el tema de la perillositat associada a aquest tipus d'instal·lacions, crec que és més perillós l'actual estat de la central nuclear d'Ascó, la qual en els darrers anys ha patit nombrosos incidents que indiquen que hauria de ser tancada urgentment. Si les coses es fan bé, la tecnologia actual permet un risc baix, perquè el risc zero no existeix. També caldrà analitzar com es realitzarà el transport dels residus d'arreu de l'estat fins el magatzem temporal centralitzat.

La meva opinió sobre aquest cementiri nuclear és la d'estar radicalment en contra. No estic a favor de l'energia nuclear perquè de la mateixa manera que el carbó i el petroli s'esgotaran properament, també ho farà el combustible nuclear, de manera que no té massa sentit apostar per quelcom que té data de caducitat.

Entenc que moltes families d'Ascó vegin aquesta opció com una oportunitat d'obtenir feina i una via de desenvolupament de la zona atès el centre tecnològic i el viver d'empreses associat, però en aquest cas la meva valoració només adopta l'aspecte energètic, i no considero l'energia nuclear com una alternativa vàlida. L'energia nuclear és cara, no presenta solucions definitives per l'eliminació dels residus i no és renovable.

Punt de partida

• L'any passat va acabar amb el retorn de l'activista saharaui Aminetu Haidar al Sàhara Occidental, però això no significa que el problema de vulneració de drets humans estigui resolt al Marroc. Tot segueix tal i com estava abans de la vaga de fam.

• La Cimera de Copenhaguen va ser un fracàs històric.

• Recordem que els 3 cooperants catalans de l'ONG Barcelona Acció Solidaria i 1 altre cooperant francès encara estan segrestats per Al-Qaeda, i ja s'ha amenaçat amb la mort de l'activista francès per obtindre l'alliberament de pressoners d'Al-Qaeda a Mali.

• El 27% de la generació elèctrica de l'estat espanyol ha estat satisfet per energies renovables superant la del 23% de l'any passat.

Inventari de noticies breus

Algunes noticies de rellevància que darrerament han sortit publicades als mitjans de comunicació:

• Durant el passat mes de novembre, el 54'2% del consum elèctric de l'estat espanyol va ser cobert per energies renovables; en concret, el 21'2% correspon a l'energia eòlica i el 33% al conjunt de la resta d'energies renovables.


• En els primers 9 mesos de l'any 2009, el 39'3% del consum d'energia elèctrica ha estat cobert per energies renovables.


• Segons l'Organització Meteorològica Mundial (OMM), l'actual dècada serà la més calurosa i el 2009 serà el 5è any més càlid des de 1850 (any en que van començar a registrar-se medicions climàtiques).


• Segons l'Agència Internacional de l'Energia, si no es produeix una contenció de consums, vers l'any 2013 es preveu problemes de subministrament enegètic amb petroli. Les reserves s'esgoten, no es troben nous pous i la demanda no baixa gaire. Això no significa que ens quedarem sense petroli d'un dia per l'altre, però pot comportar un aument de preu considerable.

La fi mai justifica els mitjans

La setmana passada Barack Obama va recollir el Premi Nobel de la Pau. A mitjans d'octubre ja vaig manifestar la meva postura en contra que el premi recaigués en mans d'una persona que encara no ha fet res per la pau. La veritat és que no sabia si tornar a copia l'article publicat o simplement fer cas omís, atès que no tenia res a comentar sobre el fet, però després de llegir el seu discurs, me quedat perplex.

No se fins a quin punt una persona que va a una cerimònia per recollir un premi en pro de la pau pot parlar sobre el concepte de guerres justes, del paper fonamental de la guerra per preservar la pau, la seva necessitat davant determinats amenaces o que es pot justificar per motius humanitaris.

La fi mai justifica els mitjans. No s'ha de lluitar per la pau, hem de ... per la pau. Cadascú pot trobar la paraula més adient per assolir-la, però mai el mot lluitar pot associar-se amb el de la pau.

Concloc amb una afirmació d'un altre Premi Nobel de la Pau, Martin Luther King, que també apareix en el discurs de Barack Obama: La violència mai produeix pau permanent. No resol els problemes socials: simplement crea problemes nous i més complicats. Recomano que llegiu el discurs íntegre aquí.

PD: Us imagineu el rebuig social que aquestes declaracions haguessin tingut en boca del George W. Bush o en Bin Laden?

La Marató de TV3: malalties minoritàries

Avui diumenge es cel·lebra La Marató de TV3, la qual en aquesta edició del 2009 tracta sobre les malalties minoritàries. Copio la informació que apareix en la pròpia web de La Marató de TV3:

Una malaltia minoritària és una malaltia greu, poc freqüent i que afecta un nombre reduït de persones. Són patologies bastant desconegudes, fins i tot per als metges. No és estrany, doncs, que els afectats se sentin perduts i sovint desesperats. A més d'un tractament, busquen una resposta. Com que hi ha al voltant d'unes 7.000 malalties minoritàries, són moltes les persones que en tenen alguna. A Catalunya hi ha uns 400.000 afectats. Es tracta, doncs, d'una gran minoria.

Les malalties minoritàries poden afectar qualsevol persona, de qualsevol país del món. Tot i que tenen especial incidència entre els infants, amb símptomes que es manifesten en els primers dies de vida, també hi ha malalties que apareixen en l'edat adulta. Aquestes malalties provoquen un alt risc de mortalitat i de morbiditat, és a dir, una pèssima qualitat de vida.

Al voltant del 80% d'aquestes malalties són fruit d'alteracions genètiques. Una mutació en un o més gens fa que es desenvolupi la malaltia. En funció de quin sigui el gen mutat, apareixerà una patologia o una altra. Més del 3% dels nounats poden patir alguna malaltia congènita. També hi ha malalties minoritàries que no es deuen a una alteració genètica, sinó que són causades per una infecció, una al·lèrgia o per una combinació de factors genètics i mediambientals. El que sembla clar és que sempre hi ha un component de predisposició genètica.

L'existència de tantes malalties, amb pocs pacients per a cadascuna, les fan poc conegudes també per als professionals de la medicina. Sovint el pacient i les seves famílies han de passar per desenes de proves i visitar nombrosos especialistes fins a tenir un diagnòstic definitiu. De vegades triguen anys a aconseguir-ho. Actualment algunes d'aquestes patologies, especialment les relacionades amb errors metabòlics, poden detectar-se amb proves neonatals.

Els fons recaptats a La Marató 2009 permetran avançar en la recerca sobre malalties minoritàries

En les més de 7.000 malalties minoritàries que existeixen hi ha gran diversitat de desordres i símptomes, que varien, no només segons la malaltia, sinó també dins d'una mateixa patologia. Generalment són multisistèmiques, és a dir, impliquen diversos òrgans i afecten les capacitats físiques, habilitats mentals, i les qualitats sensorials i de comportament dels malalts. L'afecció pot ser visible des del naixement o la infantesa, però n'hi ha que no apareixen fins a l'edat adulta. Tot depèn de quin tipus de mutació hi hagi hagut i del gen en qüestió.

Segueix La Marató i participa-hi, ja sigui mitjançant un donatiu o fent de voluntari en l'edició del 2010. La web de La Marató de TV3 aquí.

Aminetu Haidar

La vaga de fam que Aminetu Haidar està duent a terme torna a donar visibilitat mediàtica al problema del Sàhara Occidental, un conflicte que si no és per manifestacions o accions d'aquest tipus passaria, per desgràcia, desapercebut per molts.

No domino gaire el tema del Sàhara Occidental però voldria fer alguna reflexió. No entenc perquè se li dona la responsabilitat del que està succeïnt a l'estat espanyol, qui ha vulnerat la declaració de drets humans és el Marroc.

Quan Espanya va abandonar la colònia del Sàhara Espanyol en època franquista a fi que es proclamés el país de la República Àrab Saharaui Democràtica, no crec que fos perquè el règim franquista entengués que aquella colònia espanyola posseïa un sentiment d'identitat nacional, sinó perquè no li convenia tindre efectius militars en la zona en aquells moments. Desafortunadament el Marroc ho va aprofitar per invair la regió i annexionar el que hauria de ser un país independent. A més, la retirada d'Espanya i la teòrica formació del nou estat es va fer sota la supervisió de l'ONU.

El problema que Aminety Haidar ha tornat a recordar hauria de ser solventat per l'ONU, i per una qüestió històrica Espanya hauria de jugar un paper molt important en les negociacions, més que qualsevol altre país o entitat.

Per altra banda, la vaga de fam em recorda que de vegades cal realitzar reivindicacions mediàtiques atès que els conflictes internacionals que no succeeixen a casa nostra acaben per esfumar-se i oblidant-se per molt que encara continuin. Hi ha una frase que diu que les guerres són molt sorolloses però les post-guerres en canvi, són molt silencionses.

Estic amb l'Aminetu Haidar, espero que l'ONU i l'estat liderin una negociació amb el Marroc respatllada pel món modern que respecta els drets humans per permetre que l'Aminetu pugui tornar a El Aaiun. Però també espero que aquestes conversacions siguin l'inici perquè el Marroc i molts altres països entenguin què són els drets humans i per què cal respectar-los, atès que el problema no s'acaba amb la tornada de l'Aminetu a casa seva.

Al costat de l'Aminetu Haidar i per un Sàhara Lliure. Per saber més sobre l'activitsme en favor de la llibertat del Sàhara Occidental per part de l'Aminetu aneu aquí i per saber més sobre el cas en qüestió aquí.

Beds are Burning (Varis autors)

Versió de varis cantants a favor d'una acord important en la Cimera de la Terra de Copenhaguen. La versió original del grup australià Midnight Oil aquí.

El Foro Nuclear amb la Cimera de Copenhaguen!!!

Coincidint amb la XV Cimera del Clima que tot just ha començat a celebrar-se, el Foro Nuclear, associació civil d'empreses relacionades amb la indústria nuclear espanyola, aprofita la vinentesa per fer publicitat que l'energia nuclear no emet CO2, de manera que és la solució que polítics i científics estan buscant aquests dies a Copenhaguen.

Segons el Foro Nuclear els motius bàsics són:

1. Les centrals nuclears són part de la solució. No generen gasos ni partícules contaminants a l'atmosfera.
   
2. La nuclear és la única font capaç de produir grans quantitats d'electricitat sense contaminar l'atmofera.
   
3. Els 8 reactors nuclears que funcionen a Espanya eviten l'emissió anual de 40 milions de tones de CO2, equivalents a les emissions de més de la meitat del parc automobilístic espanyol.
   
4. Les emissions de CO2 a Espanya estan un 35% per sobre del compromís adquirit en el Protocol de Kyoto i sense les nuclears aquesta xifra estarien per sobre del 50%.
   
5. L'operació a llarg plaç dels reactors actuals és una primera solució a la necessària construcció de noves centrals per assolir un subministre d'electricitat net i competitiu.

L'energia nuclear no emet CO2 durant el seu procès de generació elèctrica, però sí ho fa de manera indirecta si considerem tot el cicle complet de la vida d'una central nuclear: en les etapes de construcció de la planta, extracció minera de l'urani i la problemàtica gestió dels residus radioactius. Segons estudis científics elaborats per Öko-Institut, una central nuclear emet 34 grams de CO2 per cada kWh generat, un valor molt baix en comparació amb els 1000 grams d'una central tèrmica de carbó o els 120 d'una planta fotovoltaica; però l'energia eòlica i hidraulica els hi correspon 20 grams de CO2 per cada KWh generat, valor inferior respecte la nuclear.

Apostar per l'energia nuclear pot esdevenir una solució per reduir les emissions de CO2 davant altres tipus de sistemes energètics, però tal i com comento, si parlem en termes d'emissions de CO2 no és la millor opció. A més, la capanya no fa esment a la lletra petita, aquelles característiques i condicions que normalment no ens agraden: s'oblida de fer una anàlisi sobre els residus radiactius, sobre el problema de no disposar d'una ubicació per emmagatzemar-los, sobre el possible esgotament de les reserves d'urani en menys de 100 anys, sobre les ajudes públiques que reben, l'alt cost del KWh...

La solució és reduir consums per part de tots (empreses, administracions, ciutadans) i afavorir el desenvolupament de les energies renovables i l'eficiència energètica. Personalment considero aquesta campanya del Foro Nuclear com una estafa.

Enllaç del Foro de l'Enegia Nuclear aquí.

Davant una greu emergència

Copio l'editorial conjunta que 56 diaris de 45 països han elaborat i han publicat avui en motiu del inici de la Cimera de Copenhaguen. La traducció és de María Luisa Rodríguez Tapia.

Frente una gran emergencia

Si no nos unimos para emprender acciones decisivas, el cambio climático causará estragos en nuestro planeta y, con él, en nuestra prosperidad y nuestra seguridad. Los peligros son evidentes desde hace una generación. Ahora, los hechos han empezado a hablar por sí solos: 11 de los últimos 14 años han sido los más calientes que se registran, el casquete polar del Ártico está derritiéndose y la increíble subida de los precios del petróleo y los alimentos el año pasado nos ofrece un anticipo del caos que se avecina. En las publicaciones científicas, la cuestión ya no es si la culpa es de los seres humanos, sino cuánto tiempo nos queda para limitar los daños. Y, sin embargo, hasta ahora, la respuesta del mundo ha sido débil y desganada.

El cambio climático se ha ido produciendo durante siglos, tiene consecuencias que persistirán para siempre y nuestras perspectivas de controlarlo se van a decidir en los próximos 14 días. Pedimos a los representantes de los 192 países reunidos en Copenhague que no vacilen, que no caigan en disputas, que no se echen las culpas unos a otros, sino que aprovechen la oportunidad surgida del mayor fracaso político contemporáneo. Ésta no debe ser una lucha entre el mundo rico y el mundo pobre, ni entre el Este y Occidente. El cambio climático afecta a todos, y todos deben resolverlo.

La base científica es compleja pero los datos están claros. El mundo necesita tomar medidas para limitar el ascenso de la temperatura a 2 grados centígrados, un objetivo para el que será preciso que las emisiones mundiales alcancen su tope y empiecen a disminuir entre los próximos cinco y 10 años. Una subida mayor, de 3 o 4 grados centígrados -el mínimo aumento que, siendo prudentes, podemos prever si no se hace nada-, secaría los continentes y convertiría tierras de cultivo en desiertos. Podría extinguirse la mitad de todas las especies, millones de personas se verían desplazadas y el mar inundaría países enteros.

Son pocos los que creen que, a estas alturas, pueda salir de Copenhague un tratado perfectamente definido; sólo fue posible empezar a avanzar verdaderamente en esa dirección con la llegada del presidente Obama a la Casa Blanca y el cambio total en la política de obstruccionismo que Estados Unidos mantenía desde hace años. Y el mundo sigue estando a merced de la política interior norteamericana, porque el presidente no puede comprometerse por completo a emprender las acciones necesarias hasta que el Congreso lo autorice.

Pese a ello, los políticos, en Copenhague, pueden y deben ponerse de acuerdo en los elementos esenciales de un acuerdo justo y eficaz y, sobre todo, en un calendario firme para que ese acuerdo se convierta en tratado. Deberían imponerse como plazo la reunión de la ONU sobre el clima que se celebrará el próximo mes de junio en Bonn. Como dice un negociador: "Podemos ir a la prórroga, pero no podemos permitirnos el lujo de volver a jugar el partido".

El núcleo del acuerdo debe ser un pacto entre los países ricos y los países en vías de desarrollo que aborde cómo se va a repartir la carga de luchar contra el cambio climático y cómo vamos a compartir algo que ahora es muy valioso: el billón aproximado de toneladas de carbono que podemos emitir antes de que el mercurio ascienda a niveles peligrosos.

Las naciones ricas son aficionadas a señalar la verdad aritmética de que no puede haber solución hasta que algunos gigantes en vías de desarrollo como China tomen medidas más radicales que hasta ahora. Pero el mundo rico es responsable de la mayor parte del carbono acumulado en la atmósfera, tres cuartos del dióxido de carbono emitido desde 1850. Ahora tiene el deber de tomar la iniciativa, y cada país desarrollado debe comprometerse a serias reducciones que disminuyan sus emisiones a un nivel muy inferior al de 1990 de aquí a 10 años.

Los países en vías de desarrollo pueden destacar que no son ellos los causantes del grueso del problema y que las regiones más pobres del mundo van a ser las más afectadas. Pero van a contribuir cada vez más al calentamiento y, por consiguiente, también ellos deben comprometerse a emprender acciones significativas y cuantificables. Aunque no han llegado a lo que algunos esperaban, los recientes compromisos de los dos mayores contaminantes del mundo, Estados Unidos y China, han sido pasos importantes en la debida dirección.

La justicia social exige que el mundo industrializado rebusque en su cartera y se comprometa a dar dinero para ayudar a los países más pobres a adaptarse al cambio climático y a suministrarles tecnologías limpias que les permitan tener un crecimiento económico sin aumentar sus emisiones. También es preciso fijar la arquitectura de un futuro tratado, con una rigurosa vigilancia multilateral, recompensas justas a cambio de la protección de los bosques y la evaluación creíble de la "exportación de emisiones" para que la carga acabe repartiéndose de forma más equitativa entre quienes fabrican productos contaminantes y quienes los consumen. Y la justicia exige también que la carga que corresponda a cada país desarrollado tenga en cuenta su capacidad de soportarla; por ejemplo, los miembros más nuevos de la UE, a menudo, mucho más pobres que "la vieja Europa", no deben sufrir más que sus socios más ricos.

La transformación será cara, pero mucho menor que la factura de rescatar al sector financiero mundial, y mucho menos costosa que las consecuencias de no hacer nada.

Muchos de nosotros, sobre todo en los países desarrollados, tendremos que cambiar nuestro estilo de vida. La era de los vuelos que cuestan menos que el trayecto en taxi al aeropuerto se acerca a su fin. Tendremos que comprar, comer y viajar de forma más inteligente. Tendremos que pagar más por nuestra energía y utilizarla menos.

Pero el paso a una sociedad que emita poco carbono ofrece la perspectiva de más oportunidades que sacrificios. Ya hay algunos países que han reconocido que hacer esa transformación puede aportar crecimiento, puestos de trabajo y mejor calidad de vida. El flujo de capitales es un dato significativo: el año pasado, por primera vez, se invirtió más en formas renovables de energía que en producir electricidad a partir de combustibles fósiles.

Para librarnos de nuestra adicción al carbono en sólo unas décadas serán necesarias proezas de ingeniería e innovación comparables a las más grandes de nuestra historia. Pero, mientras que la llegada del hombre a la Luna o la división del átomo surgieron del conflicto y la rivalidad, la carrera del carbono debe nacer de un esfuerzo de colaboración para lograr la salvación colectiva.
La victoria sobre el cambio climático exigirá un triunfo del optimismo sobre el pesimismo, de la visión de futuro sobre la estrechez de miras, de lo que Abraham Lincoln llamó "los ángeles buenos de nuestra naturaleza".

Ése es el ánimo con el que periódicos de todo el mundo hemos firmado conjuntamente este editorial. Si nosotros, con puntos de vista nacionales y políticos tan diferentes, podemos ponernos de acuerdo sobre lo que hay que hacer, seguro que nuestros dirigentes también son capaces de hacerlo.

Los políticos presentes en Copenhague tienen el poder de determinar cómo nos juzgará la historia: una generación que vio un reto y le hizo frente, o una tan estúpida que vio el desastre pero no hizo nada para evitarlo. Les rogamos que tomen la decisión acertada.

Aquest article el subscriuen els següents diaris: EL PAÍS (Espanya), Süddeutsche Zeitung (Alemania), Gazeta Wyborcza (Polonia), Der Standard (Austria), Delo (Eslovenia), Vecer (Eslovenia) Zimbabue Botsuana (Suráfrica) (Suráfrica), Dagbladet Information (Dinamarca), Politiken (Dinamarca), Dagbladet (Noruega), The Guardian (Reino Unido), Le Monde (Francia), Libération (Francia), La Repubblica (Italia), De Volkskrant (Holanda), Kathimerini (Grecia), Publico (Portugal), Hurriyet (Turquía), Novaya Gazeta (Rusia), Irish Times (Irlanda), Le Temps (Suiza), Economic Observer (China), Southern Metropolitan (China), CommonWealth Magazine (Taiwan), Joongang Ilbo (Corea del Sur), Tuoitre (Vietnam), Brunei Times (Brunei), Jakarta Globe (Indonesia), Cambodia Daily (Camboya), The Hindu (India), The Daily Star (Bangladesh), The News (Pakistán), The Daily Times (Pakistán), Gulf News (Dubai), An Nahar (Líbano), Arabic Gulf Times (Qatar), Maariv (Israel), The Star (Kenia), Daily Monitor (Uganda), The New Vision (Uganda), Zimbabwe Independent (Zimbabue), The New Times (Ruanda), The Citizen (Tanzania), Al Shorouk (Egipto), Botswana Guardian (Botsuana), Mail & Guardian (Suráfrica), Business Day (Suráfrica), Cape Argus (Suráfrica),Toronto Star (Canadá), Miami Herald (EE UU), El Nuevo Herald (EE UU), Jamaica Observer (Jamaica), La Brújula Semanal (Nicaragua), El Universal (México), Zero Hora (Brasil), Diario Catarinense (Brasil), Diaro Clarín (Argentina).

Compromisos globals, accions locals

Diumenge comença la Cimera de Copenhaguen, una cita de gran importa pel futur del planeta Terra, tal i com ja s'ha fet esment en diferents entrades en aquest bloc.

El govern espanyol ha mostrat la seva predisposició per assolir un compromís important en l'àmbit de les reduccions d'emissions de CO2. Aquests anuncis públics sempre són ben rebuts abans d'una reunió de tal magnitut a fi de contagiar aquesta postura vers la resta de països, però la realitat podria acabar sent una altra, i els acords establerts a la seva fi no siguin tan ambiciosos com inicialment tothom havia pretés.

Per què els meus dubtes davant la bona voluntat mostrada per l'estat? Doncs senzillament perquè diumenge començaré a seguir els diferents devats i discussions de la cimera sota una il·luminació de Nadal que des de finals de novembre engalana els carrers de la ciutat de Lleida. I aquest fet pot extrapolar-se en la majoria de municipis de Catalunya, Espanya, Europa i el Món Sencer.

Mentre els polítics procuraran assolir acords per reduir les emissions contaminats per evitar conseqüències irreparables en el nostre clima, a peu de carrer, als ulls de tots, podrem veure com malgastem energia. Les llums de Nadal consumeixen energia elèctrica, aquesta electricitat prové d'alguna central (probablement tèrmica o nuclear) i això comporta unes emissions contaminats de CO2 i altre gasos.

M'agrada que per Nadal i hagin llums al carrer, fa festa i li dona encant especial a la ciutat, no hi estic pas en contra, però connectar-les a finals de novembre és un dispendi energètic innecessari i una contaminació gratuïta. Tant és que les bombetes siguin leds de baix consum, tant és que el gremi de comerciants paguin aquesta lluminaria per fomentar el consumisme, tant és...

En els propers dies ens farem un tip de veure com l'Ajuntament de Lleida (així com molts altres) es posiciona a favor d'un acord important en la Cimera de Copenhaguen mitjançant actes, activitats, comunicats oficials... Curiosament, el dia 10 de desembre hi ha una conferència titulada "Copenhaguen: compromisos globals, accions locals" (a les 19 hores a la sala de plens de de Paeria) i una exposició anomenada "La Unió Europea, capdavantera en la lluita contra el canvi climàtic" (del 1 al 20 de desembre al Museu de la Paeria).

Si no vaig equivocat, l'Ajuntament és qui té la potestat de retardar l'engegada de la il·luminació de Nadal fins pocs dies abans que el Nadal arribi. Això sí seria una bona acció local per contribuir amb el compromís global que s'assolirà.