La fi mai justifica els mitjans

La setmana passada Barack Obama va recollir el Premi Nobel de la Pau. A mitjans d'octubre ja vaig manifestar la meva postura en contra que el premi recaigués en mans d'una persona que encara no ha fet res per la pau. La veritat és que no sabia si tornar a copia l'article publicat o simplement fer cas omís, atès que no tenia res a comentar sobre el fet, però després de llegir el seu discurs, me quedat perplex.

No se fins a quin punt una persona que va a una cerimònia per recollir un premi en pro de la pau pot parlar sobre el concepte de guerres justes, del paper fonamental de la guerra per preservar la pau, la seva necessitat davant determinats amenaces o que es pot justificar per motius humanitaris.

La fi mai justifica els mitjans. No s'ha de lluitar per la pau, hem de ... per la pau. Cadascú pot trobar la paraula més adient per assolir-la, però mai el mot lluitar pot associar-se amb el de la pau.

Concloc amb una afirmació d'un altre Premi Nobel de la Pau, Martin Luther King, que també apareix en el discurs de Barack Obama: La violència mai produeix pau permanent. No resol els problemes socials: simplement crea problemes nous i més complicats. Recomano que llegiu el discurs íntegre aquí.

PD: Us imagineu el rebuig social que aquestes declaracions haguessin tingut en boca del George W. Bush o en Bin Laden?

La Marató de TV3: malalties minoritàries

Avui diumenge es cel·lebra La Marató de TV3, la qual en aquesta edició del 2009 tracta sobre les malalties minoritàries. Copio la informació que apareix en la pròpia web de La Marató de TV3:

Una malaltia minoritària és una malaltia greu, poc freqüent i que afecta un nombre reduït de persones. Són patologies bastant desconegudes, fins i tot per als metges. No és estrany, doncs, que els afectats se sentin perduts i sovint desesperats. A més d'un tractament, busquen una resposta. Com que hi ha al voltant d'unes 7.000 malalties minoritàries, són moltes les persones que en tenen alguna. A Catalunya hi ha uns 400.000 afectats. Es tracta, doncs, d'una gran minoria.

Les malalties minoritàries poden afectar qualsevol persona, de qualsevol país del món. Tot i que tenen especial incidència entre els infants, amb símptomes que es manifesten en els primers dies de vida, també hi ha malalties que apareixen en l'edat adulta. Aquestes malalties provoquen un alt risc de mortalitat i de morbiditat, és a dir, una pèssima qualitat de vida.

Al voltant del 80% d'aquestes malalties són fruit d'alteracions genètiques. Una mutació en un o més gens fa que es desenvolupi la malaltia. En funció de quin sigui el gen mutat, apareixerà una patologia o una altra. Més del 3% dels nounats poden patir alguna malaltia congènita. També hi ha malalties minoritàries que no es deuen a una alteració genètica, sinó que són causades per una infecció, una al·lèrgia o per una combinació de factors genètics i mediambientals. El que sembla clar és que sempre hi ha un component de predisposició genètica.

L'existència de tantes malalties, amb pocs pacients per a cadascuna, les fan poc conegudes també per als professionals de la medicina. Sovint el pacient i les seves famílies han de passar per desenes de proves i visitar nombrosos especialistes fins a tenir un diagnòstic definitiu. De vegades triguen anys a aconseguir-ho. Actualment algunes d'aquestes patologies, especialment les relacionades amb errors metabòlics, poden detectar-se amb proves neonatals.

Els fons recaptats a La Marató 2009 permetran avançar en la recerca sobre malalties minoritàries

En les més de 7.000 malalties minoritàries que existeixen hi ha gran diversitat de desordres i símptomes, que varien, no només segons la malaltia, sinó també dins d'una mateixa patologia. Generalment són multisistèmiques, és a dir, impliquen diversos òrgans i afecten les capacitats físiques, habilitats mentals, i les qualitats sensorials i de comportament dels malalts. L'afecció pot ser visible des del naixement o la infantesa, però n'hi ha que no apareixen fins a l'edat adulta. Tot depèn de quin tipus de mutació hi hagi hagut i del gen en qüestió.

Segueix La Marató i participa-hi, ja sigui mitjançant un donatiu o fent de voluntari en l'edició del 2010. La web de La Marató de TV3 aquí.

Aminetu Haidar

La vaga de fam que Aminetu Haidar està duent a terme torna a donar visibilitat mediàtica al problema del Sàhara Occidental, un conflicte que si no és per manifestacions o accions d'aquest tipus passaria, per desgràcia, desapercebut per molts.

No domino gaire el tema del Sàhara Occidental però voldria fer alguna reflexió. No entenc perquè se li dona la responsabilitat del que està succeïnt a l'estat espanyol, qui ha vulnerat la declaració de drets humans és el Marroc.

Quan Espanya va abandonar la colònia del Sàhara Espanyol en època franquista a fi que es proclamés el país de la República Àrab Saharaui Democràtica, no crec que fos perquè el règim franquista entengués que aquella colònia espanyola posseïa un sentiment d'identitat nacional, sinó perquè no li convenia tindre efectius militars en la zona en aquells moments. Desafortunadament el Marroc ho va aprofitar per invair la regió i annexionar el que hauria de ser un país independent. A més, la retirada d'Espanya i la teòrica formació del nou estat es va fer sota la supervisió de l'ONU.

El problema que Aminety Haidar ha tornat a recordar hauria de ser solventat per l'ONU, i per una qüestió històrica Espanya hauria de jugar un paper molt important en les negociacions, més que qualsevol altre país o entitat.

Per altra banda, la vaga de fam em recorda que de vegades cal realitzar reivindicacions mediàtiques atès que els conflictes internacionals que no succeeixen a casa nostra acaben per esfumar-se i oblidant-se per molt que encara continuin. Hi ha una frase que diu que les guerres són molt sorolloses però les post-guerres en canvi, són molt silencionses.

Estic amb l'Aminetu Haidar, espero que l'ONU i l'estat liderin una negociació amb el Marroc respatllada pel món modern que respecta els drets humans per permetre que l'Aminetu pugui tornar a El Aaiun. Però també espero que aquestes conversacions siguin l'inici perquè el Marroc i molts altres països entenguin què són els drets humans i per què cal respectar-los, atès que el problema no s'acaba amb la tornada de l'Aminetu a casa seva.

Al costat de l'Aminetu Haidar i per un Sàhara Lliure. Per saber més sobre l'activitsme en favor de la llibertat del Sàhara Occidental per part de l'Aminetu aneu aquí i per saber més sobre el cas en qüestió aquí.

Beds are Burning (Varis autors)

Versió de varis cantants a favor d'una acord important en la Cimera de la Terra de Copenhaguen. La versió original del grup australià Midnight Oil aquí.

El Foro Nuclear amb la Cimera de Copenhaguen!!!

Coincidint amb la XV Cimera del Clima que tot just ha començat a celebrar-se, el Foro Nuclear, associació civil d'empreses relacionades amb la indústria nuclear espanyola, aprofita la vinentesa per fer publicitat que l'energia nuclear no emet CO2, de manera que és la solució que polítics i científics estan buscant aquests dies a Copenhaguen.

Segons el Foro Nuclear els motius bàsics són:

1. Les centrals nuclears són part de la solució. No generen gasos ni partícules contaminants a l'atmosfera.
   
2. La nuclear és la única font capaç de produir grans quantitats d'electricitat sense contaminar l'atmofera.
   
3. Els 8 reactors nuclears que funcionen a Espanya eviten l'emissió anual de 40 milions de tones de CO2, equivalents a les emissions de més de la meitat del parc automobilístic espanyol.
   
4. Les emissions de CO2 a Espanya estan un 35% per sobre del compromís adquirit en el Protocol de Kyoto i sense les nuclears aquesta xifra estarien per sobre del 50%.
   
5. L'operació a llarg plaç dels reactors actuals és una primera solució a la necessària construcció de noves centrals per assolir un subministre d'electricitat net i competitiu.

L'energia nuclear no emet CO2 durant el seu procès de generació elèctrica, però sí ho fa de manera indirecta si considerem tot el cicle complet de la vida d'una central nuclear: en les etapes de construcció de la planta, extracció minera de l'urani i la problemàtica gestió dels residus radioactius. Segons estudis científics elaborats per Öko-Institut, una central nuclear emet 34 grams de CO2 per cada kWh generat, un valor molt baix en comparació amb els 1000 grams d'una central tèrmica de carbó o els 120 d'una planta fotovoltaica; però l'energia eòlica i hidraulica els hi correspon 20 grams de CO2 per cada KWh generat, valor inferior respecte la nuclear.

Apostar per l'energia nuclear pot esdevenir una solució per reduir les emissions de CO2 davant altres tipus de sistemes energètics, però tal i com comento, si parlem en termes d'emissions de CO2 no és la millor opció. A més, la capanya no fa esment a la lletra petita, aquelles característiques i condicions que normalment no ens agraden: s'oblida de fer una anàlisi sobre els residus radiactius, sobre el problema de no disposar d'una ubicació per emmagatzemar-los, sobre el possible esgotament de les reserves d'urani en menys de 100 anys, sobre les ajudes públiques que reben, l'alt cost del KWh...

La solució és reduir consums per part de tots (empreses, administracions, ciutadans) i afavorir el desenvolupament de les energies renovables i l'eficiència energètica. Personalment considero aquesta campanya del Foro Nuclear com una estafa.

Enllaç del Foro de l'Enegia Nuclear aquí.

Davant una greu emergència

Copio l'editorial conjunta que 56 diaris de 45 països han elaborat i han publicat avui en motiu del inici de la Cimera de Copenhaguen. La traducció és de María Luisa Rodríguez Tapia.

Frente una gran emergencia

Si no nos unimos para emprender acciones decisivas, el cambio climático causará estragos en nuestro planeta y, con él, en nuestra prosperidad y nuestra seguridad. Los peligros son evidentes desde hace una generación. Ahora, los hechos han empezado a hablar por sí solos: 11 de los últimos 14 años han sido los más calientes que se registran, el casquete polar del Ártico está derritiéndose y la increíble subida de los precios del petróleo y los alimentos el año pasado nos ofrece un anticipo del caos que se avecina. En las publicaciones científicas, la cuestión ya no es si la culpa es de los seres humanos, sino cuánto tiempo nos queda para limitar los daños. Y, sin embargo, hasta ahora, la respuesta del mundo ha sido débil y desganada.

El cambio climático se ha ido produciendo durante siglos, tiene consecuencias que persistirán para siempre y nuestras perspectivas de controlarlo se van a decidir en los próximos 14 días. Pedimos a los representantes de los 192 países reunidos en Copenhague que no vacilen, que no caigan en disputas, que no se echen las culpas unos a otros, sino que aprovechen la oportunidad surgida del mayor fracaso político contemporáneo. Ésta no debe ser una lucha entre el mundo rico y el mundo pobre, ni entre el Este y Occidente. El cambio climático afecta a todos, y todos deben resolverlo.

La base científica es compleja pero los datos están claros. El mundo necesita tomar medidas para limitar el ascenso de la temperatura a 2 grados centígrados, un objetivo para el que será preciso que las emisiones mundiales alcancen su tope y empiecen a disminuir entre los próximos cinco y 10 años. Una subida mayor, de 3 o 4 grados centígrados -el mínimo aumento que, siendo prudentes, podemos prever si no se hace nada-, secaría los continentes y convertiría tierras de cultivo en desiertos. Podría extinguirse la mitad de todas las especies, millones de personas se verían desplazadas y el mar inundaría países enteros.

Son pocos los que creen que, a estas alturas, pueda salir de Copenhague un tratado perfectamente definido; sólo fue posible empezar a avanzar verdaderamente en esa dirección con la llegada del presidente Obama a la Casa Blanca y el cambio total en la política de obstruccionismo que Estados Unidos mantenía desde hace años. Y el mundo sigue estando a merced de la política interior norteamericana, porque el presidente no puede comprometerse por completo a emprender las acciones necesarias hasta que el Congreso lo autorice.

Pese a ello, los políticos, en Copenhague, pueden y deben ponerse de acuerdo en los elementos esenciales de un acuerdo justo y eficaz y, sobre todo, en un calendario firme para que ese acuerdo se convierta en tratado. Deberían imponerse como plazo la reunión de la ONU sobre el clima que se celebrará el próximo mes de junio en Bonn. Como dice un negociador: "Podemos ir a la prórroga, pero no podemos permitirnos el lujo de volver a jugar el partido".

El núcleo del acuerdo debe ser un pacto entre los países ricos y los países en vías de desarrollo que aborde cómo se va a repartir la carga de luchar contra el cambio climático y cómo vamos a compartir algo que ahora es muy valioso: el billón aproximado de toneladas de carbono que podemos emitir antes de que el mercurio ascienda a niveles peligrosos.

Las naciones ricas son aficionadas a señalar la verdad aritmética de que no puede haber solución hasta que algunos gigantes en vías de desarrollo como China tomen medidas más radicales que hasta ahora. Pero el mundo rico es responsable de la mayor parte del carbono acumulado en la atmósfera, tres cuartos del dióxido de carbono emitido desde 1850. Ahora tiene el deber de tomar la iniciativa, y cada país desarrollado debe comprometerse a serias reducciones que disminuyan sus emisiones a un nivel muy inferior al de 1990 de aquí a 10 años.

Los países en vías de desarrollo pueden destacar que no son ellos los causantes del grueso del problema y que las regiones más pobres del mundo van a ser las más afectadas. Pero van a contribuir cada vez más al calentamiento y, por consiguiente, también ellos deben comprometerse a emprender acciones significativas y cuantificables. Aunque no han llegado a lo que algunos esperaban, los recientes compromisos de los dos mayores contaminantes del mundo, Estados Unidos y China, han sido pasos importantes en la debida dirección.

La justicia social exige que el mundo industrializado rebusque en su cartera y se comprometa a dar dinero para ayudar a los países más pobres a adaptarse al cambio climático y a suministrarles tecnologías limpias que les permitan tener un crecimiento económico sin aumentar sus emisiones. También es preciso fijar la arquitectura de un futuro tratado, con una rigurosa vigilancia multilateral, recompensas justas a cambio de la protección de los bosques y la evaluación creíble de la "exportación de emisiones" para que la carga acabe repartiéndose de forma más equitativa entre quienes fabrican productos contaminantes y quienes los consumen. Y la justicia exige también que la carga que corresponda a cada país desarrollado tenga en cuenta su capacidad de soportarla; por ejemplo, los miembros más nuevos de la UE, a menudo, mucho más pobres que "la vieja Europa", no deben sufrir más que sus socios más ricos.

La transformación será cara, pero mucho menor que la factura de rescatar al sector financiero mundial, y mucho menos costosa que las consecuencias de no hacer nada.

Muchos de nosotros, sobre todo en los países desarrollados, tendremos que cambiar nuestro estilo de vida. La era de los vuelos que cuestan menos que el trayecto en taxi al aeropuerto se acerca a su fin. Tendremos que comprar, comer y viajar de forma más inteligente. Tendremos que pagar más por nuestra energía y utilizarla menos.

Pero el paso a una sociedad que emita poco carbono ofrece la perspectiva de más oportunidades que sacrificios. Ya hay algunos países que han reconocido que hacer esa transformación puede aportar crecimiento, puestos de trabajo y mejor calidad de vida. El flujo de capitales es un dato significativo: el año pasado, por primera vez, se invirtió más en formas renovables de energía que en producir electricidad a partir de combustibles fósiles.

Para librarnos de nuestra adicción al carbono en sólo unas décadas serán necesarias proezas de ingeniería e innovación comparables a las más grandes de nuestra historia. Pero, mientras que la llegada del hombre a la Luna o la división del átomo surgieron del conflicto y la rivalidad, la carrera del carbono debe nacer de un esfuerzo de colaboración para lograr la salvación colectiva.
La victoria sobre el cambio climático exigirá un triunfo del optimismo sobre el pesimismo, de la visión de futuro sobre la estrechez de miras, de lo que Abraham Lincoln llamó "los ángeles buenos de nuestra naturaleza".

Ése es el ánimo con el que periódicos de todo el mundo hemos firmado conjuntamente este editorial. Si nosotros, con puntos de vista nacionales y políticos tan diferentes, podemos ponernos de acuerdo sobre lo que hay que hacer, seguro que nuestros dirigentes también son capaces de hacerlo.

Los políticos presentes en Copenhague tienen el poder de determinar cómo nos juzgará la historia: una generación que vio un reto y le hizo frente, o una tan estúpida que vio el desastre pero no hizo nada para evitarlo. Les rogamos que tomen la decisión acertada.

Aquest article el subscriuen els següents diaris: EL PAÍS (Espanya), Süddeutsche Zeitung (Alemania), Gazeta Wyborcza (Polonia), Der Standard (Austria), Delo (Eslovenia), Vecer (Eslovenia) Zimbabue Botsuana (Suráfrica) (Suráfrica), Dagbladet Information (Dinamarca), Politiken (Dinamarca), Dagbladet (Noruega), The Guardian (Reino Unido), Le Monde (Francia), Libération (Francia), La Repubblica (Italia), De Volkskrant (Holanda), Kathimerini (Grecia), Publico (Portugal), Hurriyet (Turquía), Novaya Gazeta (Rusia), Irish Times (Irlanda), Le Temps (Suiza), Economic Observer (China), Southern Metropolitan (China), CommonWealth Magazine (Taiwan), Joongang Ilbo (Corea del Sur), Tuoitre (Vietnam), Brunei Times (Brunei), Jakarta Globe (Indonesia), Cambodia Daily (Camboya), The Hindu (India), The Daily Star (Bangladesh), The News (Pakistán), The Daily Times (Pakistán), Gulf News (Dubai), An Nahar (Líbano), Arabic Gulf Times (Qatar), Maariv (Israel), The Star (Kenia), Daily Monitor (Uganda), The New Vision (Uganda), Zimbabwe Independent (Zimbabue), The New Times (Ruanda), The Citizen (Tanzania), Al Shorouk (Egipto), Botswana Guardian (Botsuana), Mail & Guardian (Suráfrica), Business Day (Suráfrica), Cape Argus (Suráfrica),Toronto Star (Canadá), Miami Herald (EE UU), El Nuevo Herald (EE UU), Jamaica Observer (Jamaica), La Brújula Semanal (Nicaragua), El Universal (México), Zero Hora (Brasil), Diario Catarinense (Brasil), Diaro Clarín (Argentina).

Compromisos globals, accions locals

Diumenge comença la Cimera de Copenhaguen, una cita de gran importa pel futur del planeta Terra, tal i com ja s'ha fet esment en diferents entrades en aquest bloc.

El govern espanyol ha mostrat la seva predisposició per assolir un compromís important en l'àmbit de les reduccions d'emissions de CO2. Aquests anuncis públics sempre són ben rebuts abans d'una reunió de tal magnitut a fi de contagiar aquesta postura vers la resta de països, però la realitat podria acabar sent una altra, i els acords establerts a la seva fi no siguin tan ambiciosos com inicialment tothom havia pretés.

Per què els meus dubtes davant la bona voluntat mostrada per l'estat? Doncs senzillament perquè diumenge començaré a seguir els diferents devats i discussions de la cimera sota una il·luminació de Nadal que des de finals de novembre engalana els carrers de la ciutat de Lleida. I aquest fet pot extrapolar-se en la majoria de municipis de Catalunya, Espanya, Europa i el Món Sencer.

Mentre els polítics procuraran assolir acords per reduir les emissions contaminats per evitar conseqüències irreparables en el nostre clima, a peu de carrer, als ulls de tots, podrem veure com malgastem energia. Les llums de Nadal consumeixen energia elèctrica, aquesta electricitat prové d'alguna central (probablement tèrmica o nuclear) i això comporta unes emissions contaminats de CO2 i altre gasos.

M'agrada que per Nadal i hagin llums al carrer, fa festa i li dona encant especial a la ciutat, no hi estic pas en contra, però connectar-les a finals de novembre és un dispendi energètic innecessari i una contaminació gratuïta. Tant és que les bombetes siguin leds de baix consum, tant és que el gremi de comerciants paguin aquesta lluminaria per fomentar el consumisme, tant és...

En els propers dies ens farem un tip de veure com l'Ajuntament de Lleida (així com molts altres) es posiciona a favor d'un acord important en la Cimera de Copenhaguen mitjançant actes, activitats, comunicats oficials... Curiosament, el dia 10 de desembre hi ha una conferència titulada "Copenhaguen: compromisos globals, accions locals" (a les 19 hores a la sala de plens de de Paeria) i una exposició anomenada "La Unió Europea, capdavantera en la lluita contra el canvi climàtic" (del 1 al 20 de desembre al Museu de la Paeria).

Si no vaig equivocat, l'Ajuntament és qui té la potestat de retardar l'engegada de la il·luminació de Nadal fins pocs dies abans que el Nadal arribi. Això sí seria una bona acció local per contribuir amb el compromís global que s'assolirà.

Marea Alta

No recordo exactament, però farà cosa d'un parell d'estius, en una parada de llibres de segona ma al carrer, remenant entre els diferents exemplars, vaig trobar un llibre que tractava sobre el canvi climàtic.

Després de llegir la contraportada i fullejar-lo, me'l vaig comprar perquè semblava que explicava exemples reals dels efectes ocasionats per l'escalfament global; ja havia llegit uns quants llibres sobre les causes teòriques i les futures conseqüències, però em faltava trobar-n'hi algun que ho expliqués en la vida real.

No parla sobre la nova redistribució i concentració de pluges, sinó que descriu les grans inundacions que van succeir a principis de l'any 2000 al centre d'Anglaterra; no explica l'augment del nivell del mar degut al desglaç del gel de Groenlandia, sinó que documenta la imminent desaparició d'un país format per un conjunt d'illes del Pacífic. Situacions reals que il·lustren i fan més entenedor les desastroses conseqüències del canvi climàtic.

Havia anat posposant la lectura perquè, malgrat els coneixements tan necesaris que em podia reportar, pensava que seria pesat de llegir (dades, xifres, percentatges...) i sempre trobava entre els prestatges de casa algun altre títol suposadament més interessant. Finalment aquest mes de novembre vaig decidir obrir-lo i m'he endut una grata sorpresa: es tracta d'un llibre preciós. Amè, senzill i molt entretingut; un dels llibres sobre la temàtica que més m'està agradant, on s'expliquen les evidents proves que l'autor ha recollit després de 3 anys de viatges per documentar-se.

Marea Alta, de l'editorial RBA i publicat al 2004. El seu autor és Mark Lynas, qui va nèixer a Fiji el 1973 i va estudira història i polítiques a la Universitat d'Edimburg. Ha treballar com a redactor de la pàgina web OneWorld.net i en l'actualitat exerceix de periodista i comentarista radiofònic especialitzat en canvi climàtic.

Panorama abans cimera de Copenhaguen

Recordo que fa unes setmanes, en referència a la pre-cimera de Copenhaguen celebrada a Barcelona, vaig llegir en la premsa que l'acord de mínims no s'havia estrablert però que la reunió havia estat profitosa atès que s'havien assolit acords qualitatius.

Això d'acords qualitatius no em va convèncer gaire atès que la voluntat a priori d'establir una retallada en l'emissió de gassos tots els països la tenen, el problema rau en el percentatge que a cadascú li pertoca en funció de la seva quota d'emissions de CO2 mundial, grau de desenvolupament... per arribar a una reducció global entre un 25 i un 40% respecte els valors de 1990 l'any 2020.

A falta d'un parell de setmanes per l'inici de la cimera, les coses no es presenten de la millor manera possible atès la postura dels dos principals països contaminants: EEUU i la Xina són dos països que han de comprometer-se a una reducció molt important, però sembla ser que malgrat la voluntat d'Obama, el congrès d'EEUU impedirà que signi el protocol sortint; la Xina ja ha anunciat que si EEUU no hi participa ells no es comprometen a cap mena de disminució d'emissions. Per altra banda, països emergents com Mèxic, Indonèsia, Japó o la India només participaran si EEUU i la Xina signen el futur tractat.

Curiosament, mentre alguns països es neguen a signar el full de ruta i altres només ho faran en funció dels països que hi participen, Brasil i Corea del Sud, països emergents que no estan obligats a reduir emissions en els propers anys, s'han compromès, el primer a una retallada voluntaria ambiciosa (evidentment els factor de subvencions internacionals seran claus per materialitzar-ho en la realitat) i el segon a una reducció d'un 30%.

Segons els càlculs dels experts, tenint en compte les retallades que els dels diferents països s'han compromès a realitzar, l'any 2020 s'arribaria a una reducció d'un 17%, molt allunyat encara del rang 25-40% que la comunitat científica exigeix per mitigar els efectes propers que ens depara el canvi climàtic.

Segons el panorama actual, no s'assolirà una acord vinculant a nivell mundial, sinó més aviat un pacte polític entre els països que hi vulguin participar.

Operación Diablo - Enginyeria Sense Fronteres

DIMARTS 17 DE NOVEMBRE A LES 20:30h
CAFÈ DEL TEATRE DE
L’ESCORXADOR

OPERACIÓN DIABLO

Directors:Ernesto Cabellos i Stephanie Boyd

Aquest documental despulla l’engranatge mediàtic i vigilància que utilitza una corporació de la indústria extractiva d’or per neutralitzar la feina de líders ambientals de la regió de Cajamarca, als Andes peruans. La “Operación Diablo” és un costós i abusiu operatiu de seguiment al que fou sotmès el Padre Marco Arana, Premio Nacional de Derechos Humanos del Perú 2004 i un grup de joves professionals aliats, incloent voluntaris espanyols.

Activitat organitzada pel grup de Lleida d'Enginyeria Sense Fronteres. Si voleu més informació sobre l'ONG, visiteu el seu bloc.

Som el que fem

La Comissió Europea acaba d'aprobar 3 noves varietats de blat de moro transgènics per la seva utilització en aliments i per l'elaboració de pinsos.

Fins ara a Europa hi havia un blat de moro transgènic, el controvertit MON810 de l'empresa Montsanto, a partir d'ara s'inclouen els denominats MON88017, MON89034 i 59122xNK603. Les varietats tindran una validesa de 10 anys i els productes derivats hauran de portar un etiquetatge que informi de ser un producte OGM (organisme genèticament modificat), però els animals que consumeixin pinso transgènic (el qual sí anirà correctament etiquetat) no aniran marcats, de manera que el consumidor final no sabrà si la carn consumida ha ingerit pinso transgènic o no.

Personalment no domino gaire el tema de trasgènics però m'hi posiciono en contra; estic a favor de l'agricultura ecològica tot i que considero que està bé que s'investigui el tema dels transgènics i la biotecnologia, però dins un marc legislatiu molt i molt controlat. Aprofitant la mala noticia que desafortunadament ens ha regalat la CE, el proper dissabte 28 de novembre, a les 12:00 hores al Teatre Armengol de Bellpuig tindrà lloc l'acte de constitució formal de la plataforma Som lo que Sembrem.

Com sabreu, Som lo que Sembrem és una associació que l'any passat va promoure una Iniciativa Legislativa Popular (ILP) en que va ser capaç de recollir més de 100.000 signatures per declarar Catalunya lliure de transgènics i apostar per un nou model d'alimentació i pagesia, que directament afecten sobre la salut i el medi ambient. La ILP va prosperar i malgrat obtindre signatures suficients per devatre-la al Parlament de Catalunya, la postura de CiU, PSC i PP van evitar que ni tan sols es pogués parlar del tema.

La vida de Som lo que Sembren va consistir en recollir signatures per tirar endavant la ILP i ara es pretén que l'entitat trobi nous camins per seguir amb la lluita pacífica.

Cites (20)

• L'home oblida els seus orígens; la natura mai. Paulo Coelho.
• M'interesa el futur perquè és el lloc on passaré la resta de la meva vida. Woody Allen.
• Si volem insultar algú, l'anomenem animal. En quan a crueltat i malicia, humà podria ser un insult major. Iasaac Asimov.
• La contaminació no és altra cosa que els recursos que estem desperdician. Permetem que es dispersin perque ignorem el seu valor. Richard Buckminster Fuller.
• Lèconomia globalitzadora està traslladant la definició d'aigua des de la propietat comuna fins la bé privat per la seva lliure extracció i comercialització. Verdan Shiva.
• El canvi climàtic és molt més que un problema mediambiental. És un problema social, en que els països pobres són les primeres víctimes. Juan López de Uralde.
• La natura no fa res en va. Aristótiles.
• La fiscalitat ambietal és un instrument per incentivar els canvis de comportament. Jordi Roca.
  

Somni pendent...

A l'edició d'ahir dilluns del diari La Vanguardia, vaig trobar una entrevista de Plàcid Garcia-Planas titulada El Orgullo Burka. En ella s'entrevista a Zeba, una dona de 35 anys d'Afganistan.

Només de veure la seva vestimenta amb un burka que la cobreix de cap a peus i en que és impossible veure-hi la més mínima part de la seva pell, un s'esgarrifa i ràpidament pensa en el gran endarreriment intel·lectual, social i cultural del país.

Frases com El burka me protege contra todo tipo de enemigos, Llevar sólo hiyab es como no llevar nada o No debería hablar con usted, no he pedido permiso a mis mayores, ràpidament em fan constatar les paraules del paràgraf anterior i pensar en el llarg camí per implantar els drets humans.

La fi del diàleg publicat al diari recull les següents interlocucions:

El reportero le agradece la conversación y se despide de Zeba, que se aleja entre el polvo del camino. Pero un minuto después, la mujer da media vuelta y regresa con una sorprendente petición.

–¿Me podría traer electricidad de su país?

–¿Electricidad? ¿Y cómo se la traigo?

–Sí. Una placa –explica dibujando un cuadrado con sus manos–.

Una placa solar para una mujer cuyo rostro nunca bañan los rayos del sol.

La darrera frase és un recurs literari molt elegant per concloure l'escrit, però a més, en condició d'enginyer i de persona que somia en marxar algun dia a fer algun viatje de cooperació en temes d'enegies renovables, aquestes 3 frases del diàleg final m'han arribat a l'ànima.

Algun dia marxaré a fer cooperació en temes de subministrament d'electricitat amb energies renovables. Sóc conscient que la durada de l'experiència probablement no serà llarga, però tant és. És una il·lusió, un somni... Per un motiu o altre encara no ho he fet i és quelcom pendent.

L'article de La Vanguardia aquí.

Pre-cimera de Copenhaguen

Aquesta setmana té lloc a Barcelona la darrera reunió de les moltes que al llarg de l'any s'han realitzat i serveixen per preparar la Cimera de Copenhaguen del proper mes de desembre.

Representants de tots els països del món discutiran les bases que s'haurien de tancar a Copenhaguen, les quals són de gran rellevància per afrontar el futur amb un marc legislatiu, atès que al 2012 el Protokol de Kyoto finalitza.

Aquets dies es pretén arribar a un acord de mínims, de manera que en cas que durant la cimera del desembre no s'arribi a cap acord més ambiciós, els compromisos adquirits a Barcelona siguin el punt de partida de la nova normativa a desenvolupar. Per aquest motiu és de vital importància que l'acord que s'assoleixi ara, mostri la clara predisposició del món per fer front al greu problema del canvi climàtic.

Els acords establerts en aquesta reunió seran una manera de mesurar la voluntat política per la lluita vers el canvi climàtic. Esperem que aquests compromisos siguin importants.

Selva Negra (Maná)