Lladrucs desesperats

No m’importa si l’animal es capaç de raonar, només se que es capaç de sofrir i, per això, el considero com el meu proïsme. Albert Schweitzer, metge, filòsof, teòleg i músic alemany.

Aquesta frase és un principi d’intencions que tant de bo uns animals haguessin assimilat com una ideologia a seguir. En menys d’una setmana, uns desconeguts han entrat tres vegades a la protectora d’animals de Lleida Amics del Segrià i han mort brutalment 3 gossos.

El primer atac nocturn va succeir la nit del dimarts 22 de gener, amb dos gossos morts; un el van arrossegar fins ocasionar-li la mort i l’altre el van penjar d’un ferro provocant-li un ofec mortal.

El segon acte vandàlic va ocórrer el divendres 25 al vespre al apallissar dos gossos; un té el cos ple de contusions i una hemorràgia intraocular i l’altre també presenta contusions per tot el cos, danys a la mandíbula i una ferida al front.

La que de moment és la tercera i darrera nit tràgica ha tingut lloc el diumenge 27, quan van ofegar un gosset amb la cadena amb la qual estava lligat. Les dues protectores d’animals existents a Lleida, la dels Amics del Segrià i la de Lydia Argilés, han denunciat aquests dies que entre els veïns de l’horta de Lleida han desaparegut uns 20 gossos, tot i que fins ara ningú a presentat cap denuncia als Mossos d’Esquadra. S’especula amb la possibilitat que el motiu d’aquests segrests sigui l’organització de baralles il·legals.

La protectora d’animals Amics del Segrià funciona com una ONG, atès que el seu personal humà en comptes de ser treballadors són voluntaris. Recullen animals abandonats, els mantenen sans, els tracten sanitàriament mitjançant un petit servei veterinari i ofereixen adopcions i servei de guarderia.

Evidentment no es tracta d’una entitat forta econòmicament per comprar tot allò que necessiten pels gossos; no disposen de recursos per pagar vigilància nocturna privada, fet que ha facilitat aquests actes vandàlics; requereixen d’un nou centre per poder mantenir en òptimes condicions els animals atès que ja no hi caben per manca d’espai... Així que com qualsevol contribució a nivell de material, econòmic o adoptant un animal serà molt ben rebuda per part de la protectora. Per saber més sobre aquesta protectora consulteu el seu bloc.

Per acabar us deixo un vídeo molt dur sobre el maltractament d’animals per aprofitar les seves pells. Jo no he estat capaç de veure més d’1 minut; no apta per la gran majoria. Les imatges són suficients per arribar a copsar el terrible sofriment que els gossos de la protectora lleidatana van patir, així com el cant de dolor i súplica de qualsevol animal que es maltractat.

Els rens de l’illa de Sant Matthew

El 1944 es van introduir 29 rens en l’illa de St. Matthew, situada en el mar de Bering, amb la finalitat que aquest servissin de reserva alimentària pels 19 homes que operaven en una estació militar de l’illa. Un any després que la Segona Guerra Mundial finalitzés, es va tancar la base militar i els homes van abandonar l’illa.

El 1957, el biòleg David Kline va tornar a l’illa i es va trobar una pròspera població de 1350 rens que s’alimentaven de l’ampla capa de líquens que cobria bona part dels 332 Km2 de l’illa. En absència de qualsevol depredador, la població havia augmentat ràpidament, i vers l’any 1963 l’illa estava habitada per més de 6000 animals.

El biòleg va tornar a visitar St Matthew el 1966 i es va trobar una illa saturada d’esquelets de rens i no massa líquens. Solsament havien sobreviscut 42 animals: un mascle no massa sa i la resta eren femelles; no hi havia cap ren petit. Al voltant de l’any 1980 el darrer animal va desaparèixer.

Una història verídica del que pot passar quan es consumeix més del que la Terra pot generar. Un exemple de situació on la petjada ecològica dels consumidors (els rens) excedeixen el valor de la biocapacitat del territori ecològicament productiu (illa de St Matthew). Hi havien més consumidors que aliments; el ritme de consum dels líquens per part dels rens era ràpid, mentre que el ritme de regeneració natural del substrat alimentari era lent. A posteriori es va calcular que la càrrega estimada de l'illa (números de consumidors que podia suportar) equivalia a 1600 rens.

Font: Fundació Terra.

Syriana

Syriana és una pel·lícula sensacional que descriu com es mou el món del petroli. Multinacionals que perden l’explotació de jaciments, fusions entre empreses per mantenir la capacitat de producció, jaciments a Kazakstan, un jove príncep d’un país del Golf que prefereix fer negocis amb nous clients que ofereixen més diners, investigacions per part del departament de justícia d’EEUU... Corrupció, diners, favors i negocis entorn del petroli.

Dirigida per Stephen Gaghan el 2005, interpretada per George Clooney, Matt Damon, Jeffrey Wright i Chris Cooper. Una molt bona pel·lícula.

Setmana de les Energies Renovables

Des d'avui i fins l'1 de febrer es celebra la Setmana de les Energies Renovables. El lema escollit de campanya és take a week to change tomorrow i fa referència a l’objectiu fixat per la Comissió Europea d’arribar fins un consum energètic d’origen renovable a la Unió Europa del 20% l’any 2020.

Per saber més sobre la Setmana de les Energies Renovables aquí, i per ampliar sobre el Pla d’Utilització d’Enegies Renovables aquí.

Global Incident Map

Global Incident Map, mapa actualització constant on es mostra qualsevol acte relacionat amb segrestos, conflictes bèl·lics, assassinats, atacs químics... No mostra exactament tot allò que està succeint, però sí moltes coses que ni tan sols llegim a la premsa.

Una visió de com està el món. La web aquí.

Chema Madoz

Aquest cap de setmana acabo de descobrir qui és Chema Madoz; pels amants de l’art visual i la fotografia suposo que ja n’haureu sentit a parlar. Va rebre el Premi Nacional de Fotografia l’any 2000 i és un dels fotògrafs de més renom actualment. Les seves obres destaquen per ser en blanc i negre i per jugar amb les formes i cicles d’elements de la natura.

A continuació penjo un recull d’algunes de les fotografies que més m’han agradat i que tenen una certa relació amb el medi ambient, o almenys això és el que en mi generen aquestes instantànies, i que em conviden a una profunda reflexió sobre el tema.

El Sàhara Occidental

Tal i com anuncia en Toni Guirao al seu bloc, demà a tres quarts de deu de la nit, tv3 emetrà un documental titulat El Mur de Sorra, un reportatge que mostra la realitat d’ambdós costats del mur de sorra de 2.700 km de llarg que, flanquejat per camps de mines i vigilat per soldats marroquins, separa els sahrauís que viuen en els camps de refugiats i els que viuen en l’actual Sàhara Occidental ocupat pel Marroc. En Toni fa una explicació en el seu bloc del que es podrà veure en el documental.

El meu interès per la problemàtica sahrauí va començar quan vaig arribar a Saragossa, atès que degut al meu interès per les energies renovables i la cooperació internacional, vaig decidir involucrar-me en la ONG Enginyeria Sense Fronteres Aragó, atès que la seva seu es trobava al mateix campus universitari. En aquells moments, dos alumnes estaven realitzant el seu projecte final de carrera amb ESF-Aragó i estaven relacionats amb el Sàhara Occidental: un era un disseny d’una instal·lació de plaques fotovoltaiques a Dakhla, tot i que o recordo què havien d’alimentar, i l’altre consistia en la creació i organització d’un centre d’energies renovables.

A partir d’aquell moment i amb el temps vaig endinsar-me en la doble problemàtica d’aquesta gent, la territorial –per anomenar-ho d’alguna manera-, així com la d’extrema pobresa. No he realitzat en cap projecte de cooperació, però el fet de participar en campanyes de sensibilització entre la comunitat universitària, de recollida de diners o material farmacèutics per enviar als campaments, la recollida d’ordinadors per enviar al Frente Polisario i el fet de poder compartir converses amb els companys de l’ONG, han fet que el meu interès hagi crescut enormement.

No us perdeu el documental i si no el podeu veure com jo, graveu-lo. Hi ha un gran nombre de blocs que giren entorn del tema, jo concretament segueixo els d’en Toni Guirao i el de l’Antònia Pons Valldosera; també us recomano el portal Sahablogs i la web WSRW.

All is white (Émilie Simon)

Cançó inclosa dins la BSO de la pel·lícula El Viatje de l'Emperador, composta íntegrament per Émilie Simon.

Premis Unicef de fotografia

A mitjans del desembre del passat any es van donar a conèixer els guanyadors del Premi Unicef de fotografia; un projecte de denuncia en format concurs fotogràfic que permet difondre situacions reals on es violen els drets dels infants. Situacions que tots hem sentit a parlar algun cop i que coneixem, però que al plasmar-les en imatges ens permeten entendre l'horrible present i futur que la vida depararà a aquest infants.

El primer premi va ser per Stephanie Sinclair (EEUU), amb una foto titulada El temor i el recel d'una jove esposa, on es pot observar una nena afgana d’11 anys asseguda al costat del seu marit de 40, amb qui s’ha casat forçosament per tal que la seva família pugui rebre una dot econòmica que els permeti malviure.

El segon premi es va atorgar a Golam Mostofa Bhuiya Akash (Bangla Desh) amb L’explotació dels nens, un retrat de l’explotació laboral infantil d’el seu propi país, on es plasma com un infant ha de treballar tot el dia per un sou ridícul, fent esforços físics excessius per la seva edat i sense poder rebre una educació bàsica, formativa i cultural.

El tercer premi es va concedir a l’alemany Hartmut Schwarzbach, amb La inocència entre el carbó, una instantània d’una nena que juga enmig d’una mina de carbó de les Filipines, un lloc perillós on jugar-hi pel risc de combustió i pel risc de salut que li pot suposar si aquest és el lloc on habitualment juga.

The Hub

The Hub és un nou portal que permet penjar i veure vídeos, àudios i fotografies relacionades amb la violació dels drets humans en qualsevol àmbit temàtic, és a dir, a nivell cultural, polític, econòmic... El portal ha estat creat per Witness, una ONG creada al 1992 que pretén denunciar mitjançant la tecnologia on line la violació dels drets humans arreu del món i ara ha decidit emprar la tecnologia web 2.0 per tal que qualsevol persona pugui realitzar la seva pròpia denuncia mitjançant la difusió de documents audiovisuals o fotogràfics.

La web de The Hub aquí i la de la ONG Witness aquí.

Cuines Solars

Fa uns estius vaig realitzar un curs sobre cuines solars; el curs consistia en la construcció d’un reflector solar tipus Scheffler, ideat per Wolfgang Scheffler.

A part de construir l’esmentada cuina, vam poder experimentar amb varis tipus de cuines solars que ens van servir per preparar els dinars i berenars dels diferents dies; concretament vam poder utilitzar un reflector solar tipus Scheffler (primera foto), una cuina parabòlica (segona foto) i un forn solar (tercera foto).

Les cuines solars consisteixen en una àrea parabòlica d’un material amb una elevada capacitat de reflexió com és l’alumini, la qual reflecteix els rajos de sol vers un punt on es situa l’olla per cuinar -l’àrea parabòlica fa que la reflexió es concentri en un punt concret, tot i que es poden trobar altres formes que ajuden a simplificar el disseny i muntatge-.

Els forns solars també utilitzen l’energia solar per cuinar aliments, però el seu funcionaments és diferent; la idea bàsica és aprofitar el concepte d’efecte hivernacle per retenir els rajos solars que entren en la cavitat per augmentar considerablement la temperatura interior.

Les cuines i forns solars conformen una tecnologia molt útil, senzilla i barata que els països pobres poden emprar per cuinar els seus aliments, per això estan molt lligades en temes de cooperació internacional; també tenen força èxit entre ecologistes que viuen amb un total respecte pel medi ambient.

Fixeu-vos si tenen importància dintre d’aquest dos sectors que la Fundació Terra va organitzar una conferència internacional l’any 2006 amb una durada de 5 dies; Enginyeria Sense Fronteres les té presents en molts dels seus projectes i duu a terme una campanya de difusió i divulgació per tot l’estat; existeixen llibres sobre el tema com el que vaig ressenyar fa uns mesos; webs amb informació per la seva construcció (aquí i aquí)...

Encara hi som a temps

Situada al 2050, una àvia i la seva neta dialoguen sobre com era Catalunya a finals del segle XX, és a dir, com eren les nostres contrades en l’època actual.

A partir d’aquesta conversa se’ns dibuixarà el panorama futur de la nostra terra provocat pel canvi climàtic i els motius pels quals l’home va permetre que s’arribés fins aquesta situació. Un mar ple de meduses, anar a la platja equipat amb un vestit-càpsula que protegeix de la radiació solar, un paisatge ple de formigó, la manca d’arbres...

La idea del llibre és comprendre quin pot arribar a ser el futur del planeta terra que els nostres nets els tocarà viure i entendre que ara és el moment d’actuar perquè encara hi som a temps de minimitzar el seu impacte.

Encara Hi Som A Temps, un llibre editat per Columna i escrit per José Luis Gallego, del qui ja vaig ressenyar el seu anterior llibre Pingüins A l’Empordà. El llibre es complementa amb una sèrie d’adreces electròniques per informar-se sobre el tema del canvi climàtic i amb consells pràctics per l’àmbit domèstic per contribuir amb la reducció d’emissions de CO2.

El seu autor és periodista ambiental i escriptor, conferenciant i col·laborador habitual en diferents mitjans de comunicació, actualment té una secció setmanal al programa Els Matins de Josep Cuní (tv3). La seva web aquí.

Cites (5)

• "Actualment és el nostre mercat el que marca les restriccions i límits de la natura, que es considerada com un recurs productiu, no com substrat necessari per la vida humana" (Gildo Seisdedos).
• "La granota no buida l'aigua del toll on viu" (Proverbi indi).
• "Dels núvols més negres cau una aigua neta i fecunda" (Proverbi xinès).
• "Durant centenars de milers d'anys, l'home va lluitar per obrir-se un lloc en la natura. Per primer cop en la història de la nostra espècie, la situació s'ha invertit i avui és indispensable fer-li un lloc a la natura en el món de l'home" (Santiago Kovadloff).
• "La degradació dels espais verds reflexa la degradació de la societat" (Sonia Berjman).
• "Està clar que per l'interès immobiliari, això no és una reserva ecològica, sinó una reserva de terra per invertir en el futur" (Lic. Antonio Elio Brailovsky).
• "Si sapiguès que el món s'ha d'acabar demà, jo avui encara plantaria un arbre" (Martin Lutter King).
• "Hem de viure amb sencillesa per a que altres, simplement, puguin viure" (E. F. Schumacher).

Projecte Aqua-Sàhara

Al 2001 va néixer el Projecte Internacional per l’Abastamet dels Campaments de Refugiats Saharauis, una iniciativa impulsada perl Consorci Provincial d’Aigües de Sevilla, Solidaritat Internacional Andalusia, ACNUR i el Departament d’Hidràulica (DH) de la RADS (República Àrab Saharaui Democràtica), amb la finalitat de dotar d’aigua els campaments de refugiats saharauis.

El projecte consisteix en la creació d’infraestructures d’emmagatzemament, abastament i transport d’aigua pels campaments, mitjançant depòsits, conduccions per gravetat, planta de tractament...

La ONG Enginyeria Sense Fronteres es va sumar al projecte, concretament les federacions de Galícia i Astúries, a més de la Universitat de Santiago de Compostel·la (USC).

L’any 2005 es va iniciar el Projecte Aqua-Sàhara, impulsat per la USC, ESF, i el DH de la RADS, que dona continuïtat al Projecte Internacional per l’Abastamet dels Campaments de Refugiats Saharauis.

S-Material ha editat 3 videos sobre els inicis d’aquest projecte per tal de plasmar i poder difondre la feina realitzada. Només penjo el primer, que és el que explica la problemàtica de l’aigua en els campaments de refugiats i la seva situació desesperant. Si voleu mirar els altres dos videos o estar assabentats sobre el projecte, visiteu el bloc que ESF Galícia ha creat.

La familia reial i el canvi climàtic (Polònia 2050, tv3)

Aguaitant la mort

En 1994, el fotògraf documentalista sudanès Kevin Carter va guanyar el premi Pulitzer de fotoperiodisme amb una fotografia presa en la regió de Ayod (una petita aldea de Sudan), que va donar la volta a tot el món. En la imatge pot observar-se la figura esquelètica d’una petita nena, totalment desnodrida, estirant-se sobre la terra, esgotada per la gana i a punt de morir, mentre que en un segon pla, la figura negra expectant d’un voltor està esperant el moment precís de la mort de la nena. Quan va rebre el premi, Kevin Carter va declarar es la foto més important de la meva carrera però no estic orgullós d’ella, no vull tornar-la a veure. La odio. Encara estic penedit de no haver ajudat a la nena. Quatre mesos després, conduït por una forta dependència de les drogues i amb un gran sentiment de culpabilitat, Kevin Carter es va treure la vida. La fotografia es titula Aguaitant la mort.